divendres, 14 d’octubre de 2016

Benvingut al món, fill

Benvingut al món, Martí!

5 de setembre de 2016. 39 setmanes i 3 dies. 7:30 del matí, em llevo com cada dia al lavabo ja que la meva bufeta està ja molt pressionada a aquestes alçades. Veig liquid mucós trasparent a la calçeta. no és tap mucós, he fisurat la bossa. 
Faig vida normal tot  el dia, i a la tarda, sobre les 16h parlo amb una amiga matrona, que m’explica que m’hauràn d’induir el part si no m’hi poso esporàdicament abans de les 12 hores d’haver fisurat la bossa amniòtica. 
Truco a l’hospital per informar i preguntar si hi podia anar a les 12h, i em diuen que si. 
Surto a caminar, a veure si em poso de part sola, si en Martí decideix venir sol al món i no l’han de forçar, però s’hi deu estar molt a gust al ventre de la mare.
Truco al meu company, que està treballant i li explico, però que estigui tranquil, que encara queden tres hores per anar a l’hospital. Em diu que ve cap a casa. 
Ens trobem mentre passejo i anem cap a casa  preparar la bossa, i per si no puc menjar durnt la dilatació, em menjo un entrepà de mortadel.la de mitja barra. Decidim no avisar a ningú fins que no sigui necessari per evitar tenir ningú pendent. només nosaltres tres, i contant les hores que queden per veure la cara del nostre fill, desitjant que tot surti bé ara amb tanta força que tenim poques paraules. 
19:00, agafem un taxi cap a l’hospital. Quan arribem ja ens estan esperant. Li entreguem a la ginecòloga els papers de les analítiques i em fa un tacte. Estic de 3 cm. M’explica que em posaran prostaglandines cada 4h fins un màxim de 6 vegades, i que pot ser que no em posi de part. Em posen la primera dosi. Una bata molt sexy i unes calcetes encara millors. Mentre em poso les calces trenco aigues, allà mateix davant de la ginecòloga. 
Tornem a la sala de dilatació de part natural que ja està lliure. Em monitoritzen i em porten sopar (vinga cap a dins també). Després de sopar comencen les contraccions. Cada 10 minuts aproximadament. comencen i es tornen força intenses molt ràpid. Entro a la dutxa, però no em calma el dolor. Necessito moure’m. cada 5 minuts. Demano la pilota, la porten, però està tan desinflada que toco a terra amb les mans, no em va bé. 
11:30 aprox, un altre tacte. estic de 3’5. una altra dosi de prostaglandines. Veig que això va per molt llarg. 
Tornem a l’habitació. Comencen contraccions molt seguides i molt, molt fortes. Noto un dolor químic, tinc la sensació que si fos un procés esporàdic ho suportaria millor. L’esquena se’m parteix cada dos minuts. Com he trigat tant a dilatar mig centimetre crec que em bloquejo i no puc pensar en positiu respecte el dolor, només espero que acabi cada contracció per tenir un minut de respir. 
Estic bloquejada i penso que no podré aguantar el dolor. Demano la peridural a baixa dosi, per notar les contraccions i la pressió però alleujar el dolor. La matrona em diu que estic de molt poc segur, li dic que porto quasi 4 hores amb contraccions cada 2 i 1 minut i que em doni alguna cosa. Em porta un suero calent, i de seguida ve la ginecòloga a fer-me un altre tacte per posar la seguent dosi. Estic de 7. Avisen als anestessistes. 
Arriben dues residents (no es presenten com a tal) amb la mascareta posada i fan sortir al meu company de l’habitació. em fan seure aixafant la panxa al limit de la camilla, sobretot no et moguis en cap moment i avisans quan vingui una contracció. 
Contracció, no em puc moure, sé que és extremadament perillós que ho faci. el dolor sense moviment és extrem. i estic sola amb desconeguts. L’auxiliar es posa davant meu i m’agafa, de cop es converteix en algú imprescindible. Contracció rere contracció, no troben l’espai. Em punxen una, dues, tres, quatre vegades. No puc més, ja he perdut el compte de les contraccions que porto aguantant sense moure’m i la tensió i por que estic vivint. Crido “que vingui algú que sapiga punxar la puta epidural!“. Avisen al metge, i em punxa ell a la primera, un parell de contraccions més i afluixarà el dolor (em plantejo moltes coses sobre la necessitat de practicar amb primípares 4 vegades a la residència, i entenc perquè entren amb la cara tapada per la mascareta, perquè després no les reconeguis) . 
Son les 4, i em fa efecte la peridural. Ens adormim una hora i mitja. Estic esgotada del dolor i la tensió de tota l’estona (calculem que van ser uns 3/4 d’hora) de tensió per l’anestèsia. 
5:30, entra la matrona i em fa un tacte, em fa empènyer. Estic de 10. em comenta que em porten a sala de parts però que ja s’esperen al canvi de torn. 
Ens traslladem. Arriba la matrona del torn de matí, m’agrada. Em fa fer un parell de pujos, i em comenta que en Martí està encaixat, però que tinc pelvis per fer part vaginal, així que em posaran una mica d’oxitocina i si no faran servir instruments. 
Aquí m’enfonso.Volia part natural, no medicalitzat i sobretot, no instrumentat. Tot al revés.  M’imagino les pales dels forceps al crani del meu fill i a la meva vagina.  Em poso a plorar. La Teresa, la matrona, m’anima, que ho estic fent molt bé, que no pateixi, m’ensenya la ventosa, i com funciona. El meu company m’empodera i seguim. Arriba la ginecòloga del torn de matí. em fa un tacte i em fa empenyer. El moment ja el tenim a tocar, ara cal serenar-se per no fer patir al Martí i que vagi ràpid. Faran servir ventosa. Vinga que aixó ho tirem endavant entre tots. Esperem contracció. Empenyo fort, molt fort. Passa la contracció, esperem la propera. El meu company i jo ens mirem, els nou mesos acaben aquí, per fi ha arribat el moment. Seguent contracció, no se d’on surt una força sobrehumana, femenina, visceral. Corona el cap i de seguida treu la ventosa, però m’ha de tallar, accepto ja que ho prefereixo a un desgarrament. Aprofito la mateixa contracció per tornar a apretar, i ja el tenim aquí! 10:30 del matí del 6 de setembre, 3kg i 47.5cm. 

Li treu el cordó del coll al Martí i me’l posa al pit. Tant petit, plorant. Mare meva aquest moment no l’oblidaré mai. Té un color rosadet i és preciós. I l’hem fet nosaltres amb tot l’amor que teníem per donar-nos. Ens mirem amb el meu company, plorem tots dos, conscients que és el millor moment de les nostres vides. Feliços com mai ho hem estat. Tenim un fill preciós, sa i meravellós. Comença l’aventura!




Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

divendres, 31 d’octubre de 2014

INDIA

Hi ha qui arriba, però no torna. Qui no hi ha estat mai, qui ha tornat, però continua fugint endavant. I hi ha qui, sense més, fuig.






He tornat, i el camí que deixo enrere és ple de petjades de felicitat, instants, colors i indignacions.
Parlo de la Índia, i de les seves precioses dones. Elles són el veritable color d'aquest curiós país. I sembla mentida, perquè viuen situacions inhumanes, i socialment la seva participació és mínima, perseguida i infravalorada d'una manera desmesurada.

I els qui em coneixeu pensareu com podia aguantar certes actituds o comentaris a 8000 quilòmetres del meu espai confortable.
Doncs no ho vaig fer.
Sense faltar al respecte, això mai, evidentment, i mantenint les normes no escrites que culturalment s'accepten, no crec que vagi malament que puguin veure altres realitats. Dones que prenen decisions, que contesten davant comentaris denigrants o masclistes, que paguen i es gestionen els diners que guanyen i que es fumen un cigarret mentre la feina que ells consideren femenina la fa un home.
Dones que posen límits als homes, que decideixen si toquen o no, que abracen, ballen i manen callar.

Estar a punt de llançar un telèfon fort avall i no decidir-se per desconeixença de si la víctima porta un punyal sota la camisa o no. Plantar-se davant la sensació constant de ser un caixer automàtic. Contestar i frenar altres homes que s'emporten la teva imatge cap a casa furtivament. Descalçar-se en els terres més bruts i mullar-se amb les aigües més contaminades.

Nits al desert amb wisky barat a la vora de la carretera amb cançons de bollywood, temples on les sensacions t'abracen i et donen una pau que no havies sentit mai mentre un home canta mantres sense adonar-se que ja no està sol.
Matins al Ganges i tants instants inexplicables de purificació, ritual, higiene i curiositat. La llet amb marihuana com a ofrena a un dels 33 milions de déus de l'hinduïsme. Ganesh i Om.
Budha i el seu primer lloc de predicació, mirades infinites i provocadores i curioses i tendres i incòmodes i agraïdes.
Colors, olors, i sorolls arreu.







Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dilluns, 14 de juliol de 2014

SEDA

Somnis, somriures, plans que acaben esdevenint reals.
Índia i Nepal.
Ara ja una realitat molt, molt propera.
Un mes d'experiències, de contrasts, de reflexions,
de bona companyia
de recordar el perquè de moltes coses, d'aprendre molts perquès més.
De renovar energies i reparar aquells dies complicats de l'any.
De tancar i obrir temes, d'aventures i situacions màgiques i extranyes,  de mil converses infinites com aquestes que ens fan passar les hores a l'hivern vora el foc i sota el cel a l'estiu. D'estimar-nos com fins ara, sense prejudicis ni mentides ni foscors.
De trens nocturns a Benarés i tornar-nos bishnoi encara que sigui per poc temps.
Sedes, sharis i mirades que ens esperen
a l'altre costat del món.


Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

divendres, 20 de setembre de 2013

Si creiés en algun Déu

El 30 de gener vaig escriure:

"Des de fa dies tens una sensació estranya  en forma de projecció de pensaments (concepte altament científic, ho sé)  que algú camina cap a tu per acabar-vos trobant d'una manera surrealista, inesperada i aparentment fortuïta. Tot i que la sensació hi era. No acabes de saber si identificar-la amb la troballa o bé  obviar-la (la troballa o la sensació) per no tornar-te una intuicionista pura i acabar oblidant que les casualitats, per moltes que esdevinguin en un mateix instant, encara poden existir."

Sense expectatives... però ens vam acabar trobant. 
Havíem portat vides paral·leles, en accions i emocions. Molt probablement ens haguéssim creuat en  locals, concerts, carreteres... sense coincidir. 
Quan estudiàvem ens miràvem amb missatges que no sabiem interpretar i ara ja entenem. No era el moment per cap dels dos. 
Per fi i després de trenta anys he entès què vol dir estimar i he conegut la manera més sana de viure l'amor. 
Sense dependències emocionals però imprescindiblement necessaris. 
Sense expectatives, cada dia al costat d'algú que t'omple de vida i de llum és un regal que ja no creia poder rebre. 
Sense crits, sense discussions, sense males cares ni males mirades. 
Assaborint, somrient i repartint les bones energies per allà on passem. 
Creant i construint somnis, cuidant-nos i estimant-nos amb totes les lletres que la paraula estimar permet, així com descobrint tots els seus significats. 

Si creiés en algun deu li demanaria que això no acabés. Mai. 



Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dimecres, 30 de gener de 2013

Nostrums

Massa llibres a la pila dels pendents.

50 sombras de Grey, E. Ll. James, 3 llibres la trilogia sencera.
La revolta poètica. diverses autores
Cinco décadas de los mejores trabajos de Sergio Aragonés
Fragmentos de un discurso amoroso. Roland Barthes
Llegendes de Mar. Miquel Martin
Contra los cuerdos. Dsbrdr Schz
i no segueixo...

Dues rentadores per posar.
La compra per fer.
El llit, encara per desfer.

Ahir va ser un dia extrany. Avui... potser també. diferent,paraula que sempre ho diu tot, i no es diu res...

Desde fa dies tens una sensació extranya, en forma de projecció de pensaments (concepte altament científic, ho sé)  que algú camina cap a tu per acabar-vos trobant d'una manera surrealista, inesperada i aparentment fortuïta. Tot i que la sensació hi era. No acabes de saber si identificar-la amb la troballa o bé  obviar-la (la troballa o la sensació) per no tornar-te una intuicionista pura i acabar oblidant que les casualitats, per moltes que esdevinguin en un mateix instant, encara poden existir.

Converses curtes i eternes alhora t'inciten una intriga agradable, cert nerviosisme per materialitzar la sort i certa esperança d'haver trobat algú especial. O retrobat. O potser és l'oportunitat que el temps no ens va donar llavors. Potser havia de ser. Qui sap. Sense massa espectativa. PErò sense treure importància als fet casuals, o causals.

Retrobo també classes magistrals on la manipulació de l'opinió pròpia mentre et diuen " trenca amb els paradigmes i no et deixis influenciar" són tan evidents que acabes saltant i fent un discurs político-trascendental deixant al propi docent sense arguments ni per ell mateix ni per als seus exemples absurds.
Volia, però no ho he pogut evitar. Això li passa per voler manipular l'opinió pròpia.   Recordo un relat del 2006 després d'una classe d'aquest home...
No passaran. Ni al carrer ni a les aules.

I aquí estava la meva ment...

I he entrat per primera vegada en un d'aquests locals anomenats "Nostrum" que fan com tírria per fora i he descobert l'essència en majúscula del menjar preparat, fast foood i pretencions elevades de nutrició equilibrada amb poc èxit. Això si, he dinat per 3 euros. com una campiona. I encara puc dir que no he provat mai una hamburguesa de cadena internacional ni nacional.

i segueixo intrigadissima amb cert regal anomenat "30 pelis imoprescindibles per als 30" sense noms, ni resums ni res...
M'encanta!
I si hagués de posar banda sonora al dia....
Aniria més o menys així... El Puchero. De todas las cosas







Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Finals de trajectes.

La sensació quan s'acaba l'espectacle, de la feina ben feta, feta amb el cor i des del cor, és inexplicable.
Acaba l'espectacle, acaba una etapa, i no deixa de ser el principi de moltes altres coses.
Ens abracem i tenim ganes de cridar, però ens limitem a emetre sons diversos, reprimits i saltar dins un "camerí" que es fa minúscul per encabir-hi  tantes emocions.
La cohesió, la fluïdesa, la companyonia i la generositat han acompanyat el curs, el cap de setmana i sobretot els últims dies, potser m'atreviria a dir mesos, on les energies positives s'oloraven a distància. Les ganes que tot plegat sortís bé, han fet que podem créixer a tots els nivells, no només en termes tècnics o escènics, per acabar creant una revolta teatral, un petit apunt sobre el món en el què vivim, tant absurd tantes vegades, i en clau d'humor, talment com cal que veiem les coses en èpoques tan crítiques com la que vivim últimament.

Les sensacions abans d'entregar-te al públic i als companys també és curiosa. L'energia sobresurt de les butxaques i necessites dissipar-la per no explotar de tot el que vols transmetre i les paraules ja estan escrites. Abraces, varies vegades, contagies i et deixes omplir de química escènica, et suen les mans però saps que disfrutaràs i això et dissipa el nerviosisme.

Tot 'agraïment per poder-te posar teatralment en mans d'algú que treballa amb el cor i amb l'ànima per poder créixer plegats. I per haver aconseguit la homogeneïtat entre persones que, a primera vista, semblàvem elements indissolubles.

I seguim, amb la lluita, la vida, els somriures, l'essència en les petites i grans coses i el camí...seguim!



Creative Commons License


This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dijous, 20 de setembre de 2012

9s

Es tanca una porta i s'obren vuit finestres, intentes tancar-ne alguna i acabes obrint records i ampolles de vi.
Sincronicitats, atraccions, replantejaments que caminen amb somriures, per dures que puguin ser les circumstàncies. Grans pares, millors fills, cerveses agradables i apostes que saps que guanyaràs.
Visió positiva i poca psicologia de la barata. Es tracta només de gestió emocional basada en la intel·ligència, sense necessitat de seguir cap corrent existent.
Només els petits detalls, els somriures, prestar atenció al que ens aporta sensacions agradables i no les que ens desgasten energia.
Aprenentatges constants a tots els nivells. Noves cançons, nous llibres, noves imatges i noves coneixences que no esperaves i et sorprenen gratament.

Nous projectes agafats amb ganes, noves il·lusions i nous reptes.
Nous partits i noves fitxes.
Nous verdes i ratafia.






Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dijous, 13 de setembre de 2012

Esgarrapades

Vas perdre el tren a consciència.
Jo n'he agafat un altre en una altra direcció. Cap a la felicitat que no he estat capaç de treure't, cap a la maduresa en les persones que m'acompanyen. Cap als petits instants com a fets importants, cap als detalls, cap a l'essència, cap a deixar que les coses passin si ve de gust que passin, sense més voltes.

Baso la meva existència en ser conscient de l'amarg per disfrutar el dolç, però esgarrapant somriures sempre encara que a vegades no sigui senzill.  I en aquest tren estic, tot i que és tant senzill somriure... només una contracció conjunta de 15 músculs, amb les seves bandes I i bandes Z, que no sembla que es cansin de treballar.

Van passant coses, noves coneixences, noves experiències, superar-se cada dia, nous reptes, nous aprenentatges i noves oportunitats que t'obren portes que no saps a on aniràn a parar.
I això m'encanta.
I m'encanta també les persones que m'envolten, i a seva capacitat per fer-nos lliures sense perdre'ns en la irrealitat.

Caminaré amb sabates fetes a mà,, per si el terreny no ajuda.



Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dilluns, 10 de setembre de 2012

màximes infinites.

És curiós com segons el teu estat i el teu moment de trajectòria vital pots canviar la reacció davant certes actituds o circumstàncies.

Quan ja pensaves que et coneixies, i sabies com reaccionaves davant aquestes coses, et segueixes sorprenent de tu mateixa, i de manera positiva. Deures ben fets aquest estiu, doncs, i resultats que es comencen a veure que són més bons de què esperaves, o han anat més enllà de que preveies.

Sense llàgrimes, sense catastrofismes emocionals, sense més. Perquè sembla que al cap i a la fi la importància a les coses li donem nosaltres. Destinar energia a coses que no convenen no té cap sentit, i ser capaç de no destinar-a és una feina que creia que trigaria més a aconseguir.

Perquè hi ha molta vida i molts aspectes d'aquesta altament disfrutables, i sembla que a vegades ho perdem de vista.

No obstant, aquesta vegada no ha estat el cas. La màxima "en els detalls hi ha l'essència" té un orígen, un sentit i un perquè.
La preferida, made in Uma "Plantaré un llimoner i els records s'hi penjaran de les branques" sembla possible i comença a sorgir el seu efecte, amb la bellesa que pretén, sense dolor.

La ja quasi mítica "em vas demanar temps,, i et vaig regalar l'eternitat" ja no és en clau de ràbia, sinó de deixar anar. Perquè si una cosa he après aquests dies, és que les persones les hem de deixar anar, per superar-les i poder avançar.

I es manté la gran "si quieres cambio verdadero, camina distinto", demostrada a petits passos...i demostrable durant tota l'existència vital que quedi.

Entre infinits, espirals que van i tornen, música i rialles.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Asco de vida

Les llàgrimes no et deixen veure el camí, però t'és igual, hi ha un túnel davant teu i el que tens darrere fa massa mal.
Aconsegueixes treure una fotografia, i cap accident. Dues victòries.
La ràbia, la decepció, i les ganes de trobar un lloc on perdre't son fortes, molt fortes.
Escoltes paraules d'algú que et fan replantejar la farsa en la que has viscut els últims mesos.
Farsa perquè si fos veritat tot pegat, la petició hagués estat "temps".
Però no n'hi ha hagut, de peticions.
No et puc donar l'eternitat perquè no m'has demanat temps. Així no hi ha qui oblidi, ni qui passi pàgina, ni qui pugui avançar.
Jo si demano, demanaria moltes coses que potser també farien mal, però no sóc tan egoista.
Potser si deixessim de pensar tant en nosaltres mateixos (com a Cuba) i intentessim viure i disfrutar de la vida, de totes, i dic totes, les coses boniques que té, les persones precioses amb les qui podem viure moments infinits, potser llavors, posant el cap en cada cosa que estem fent, i no en la resta, prenent consciència de "on sóc, perquè i si relment ho estic disfrutant i és el que em ve de gust", potser llavors seriem una mica més feliços, no ens perdriem coses que ens poden fer créixer molt i no prendriem decisions que no ens portaran enlloc.
Portaran a llocs, si, però no al que volem, perquè la resposta que volem trobar no depèn d'aquestes decisions, sinó de com caminem mentre fem tot allò que volem fer. Mentre realitzem aquestes accions de les que ens volem privar, i les que volem mantenir.
El canvi sempre ha estat en un mateix.

Però cadascú té la seva feina, la seva vida, i jo no ho penso jutjar. O si, però perquè em ve de gust.

Escriure en calent no sembla tant efectiu com fotre un parell de trets. Però ajuda.
Ajuda a donar-te compte de que l'egoïsme d'A pot truncar somnis de B, itotes les seves conseqüències. Adonar-te'n de que vals més del que et valoren, i si no ho valoren... en fi.

A mi també em toca prendre decisions per avançar.
Espero que siguin les acertades.
De mentres...  viuré.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dijous, 6 de setembre de 2012

Trens que arriben, marxen i tornen, o no.

Recordo una conversa en la que quasi no vaig parlar.
Vaig escoltar una frase que se m'ha quedat gravada a la ment : "Necessito pujar a aquest tren per no penedir-me sempre de no haver-ho fet". Recordo entendre-ho, i per suposat acceptar-ho.
Han passat dies, moltes coses. Aquell tren ja no hi és, i va sense passatgers.

Ara sóc jo qui es troba en aquesta situació.
No poder començar res sense haver intentat pujar en aquell tren que un dia va marxar amb les places ocupades. Per no penedir-me'n.

I és una sensació estranya quan no trobes l'estació...


Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dilluns, 3 de setembre de 2012

Tramuntana

Ara començo a entendre com funcionen les coses.
Les circumstàncies et porten a pensar, crear reflexions internes per desenganxar-te emocionalment d'algú, reconstruïr-te com pots fent servir els recursos que tens a mà, els fàcils i els difícis.
Desmitifiques a la persona en qüestió amb arguments com la no acceptació d'actituds covardes en algú que en el seu moment no va voler apostar per tu deixant-te en un segon plat dels que acaben sent excepcionals.
Decideixes no alimentar aquestes relacions.
Aprens
Avances
Coneixes altres persones extremadament vàlides per crear projectes de futur.
Et recomposes amb dies que necessitaves allunyar-te de tot plegat i la persona en qüestió.
Recordes i rememores altres actituds que et van fer mal, que van existir com saturacions o distàncies imposades, i per fi sembla que tens clar que les coses son on han de ser, que trigaràs a mastegar aquestes noves circumstàncies i a perdonar el que t'ha fet mal, però desde la distància, perquè has decidit que no et mereix. I no et mereixies tot allò.

I així funciona tot, quan sembla que ho tens per la mà, ve un cop de tramuntana i et regira l'estómac i t'esmicola les decisions i et desfà cada maó del mur que t'has construït, però sense indicar-te camins ni absolutament res.
Com diu una gran troballa en forma de persona ; "si te parten, coges los pedacitos, te reconstruyes y pa'lante niña, que los errores están para cometerlos, no para repetirlos!

Però la nova Sílvia sap donar-se temps. Sap donar el temps necessari a les situacions, i no penso ni pretenc fer res més que això.


Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dilluns, 30 de juliol de 2012

La sort

Sempre he estat molt conscient que quan em fa falta, tinc sort. I quan no també. Però he de reconèixer que aquesta vegada m'ha vingut de perles, la sort.

Recordo que fa temps vaig escriure un poema sense sentir-m'hi identificada. Es deia LA SORT, i feia així:
Una dia va passar per casa meva
va trucar a la porta
i ningú va obrir.
Des de llavors
no ha tornat.

No era el meu cas, bé, crec que tot el que tinc de mala sort ens uns aspectes ho equilibro amb bona sort en els altres. Al cap i a la fi, d'això es tracta, però com sóc positiva de base, doncs em crec que tinc bona sort, xD.

Ahir semblava que acabaria sota un pont. dos euros per passar la setmana i una perspectiva laboral bastant pèssima, després que a la feina em diguéssin que hi havia hagut un error amb la meva nòmina, cosa que suposava que havia estat cobrant quatre vegades més del que se suposa que havia de cobrar (que dius, però si era un sou normal!) i des de juny fins a setembre no cobraria, i així ha estat.
Així que avui, decidida a deixar la feina per marxar de vacances (a sobre que no cobrava no pensava pringar tot l'agost!) i poder treballar en un altre lloc durant les vacances, per poder pagar un mínim de coses necessàries (prèvia trucada per enllestir l'assumpte), em diuen que elles tampoc estan d'acord amb l'error, i que han vist que marxaria i no volen perquè estan molt contentes de la meva feina (que dius, gràcies per el feedback, s'agraeix!)o sigui que han decidit que independentment del que cotitzi, a elles el sou erroni els hi sembla just i em seguiran pagant el mateix, i que tinc 15 dies de vacances a l'agost i que em fan un contracte indefinit.
Toma toma toma.
Accepto (evidentment).
Ara és l'empresa qui em deu diners a mi.
De manera que, de dos euros passo a tenir una feina en contracte indefinit amb un bon sou, vacances (morena no, el següent, em posaré!), i feina per les vacances (ho sé, sóc rara, però em ve molt de gust treballar en aquestes mini vacances!) Tinc ganes de tornar a treballar  des d'una posició d'inferioritat, amb la gent. La bata blanca impacta i és difícil que et considerin al mateix nivell, i treballar amb la gent sense bata em ve molt de gust!!!)

Així em trobo amb un mes amb superhàbit, la motxilla pena d'il·lusions i ganes, ganes de veure molta gent, ganes d'obidar-ne, també, ganes de tenir temps per mi, d'escoltar el silenci perturbat pels ocells i sentir el mar com peta amb les roques.







Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

La màgia.


Perquè no vull que s'acabi la màgia.

Lluitem?





Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

diumenge, 29 de juliol de 2012

Descans

Crec que mai havia fet una neteja tant a consciència com la d'aquesta setmana.
Els records, totes aquelles coses que guardes un dia pensant que necessitaràs, i no. I totes aquelles que guardes com a records, no saps ben bé perquè, i en realitat saps que no et fan falta records de certs moments.
Un exercici que he fet aquests dies és precisament aquest, adonar-me de perquè guardava tantes coses, petites, amb molt de significat, però el perquè no el tenia clar.
No és més que lligams al passat.
Que si un dia tinc fills els hi pugui fer gràcia no em sembla una raó com per recordar Diógenes.
I que si un dia perdo la memòria poder restablir-la amb coses absurdes, tampoc em sembla cap raó, tenint en compte el que significa guardar les coses tants anys com fins que arribi a perdre la memòria, si arribo.

El que si que he decidit guardar son les publicacions als diaris, algunes, crítiques d'exposicions i altres que sé que el dia que em faltin els pares, si no tinc, trobaré a faltar.
Segurament ho podré aconseguir en hemeroteques, però si no recordo les dates ara, no ho faré d'aquí 20 anys. Però això rai, que no ocupa espai.

Arriba un moment a la vida (sembla una tonteria, però arriba), en què ja no necessites un escriptori. Fa anys que has deixat d'estudiar. Bé, segueixes estudiant, però el cert és que no ho fas a l'habitació. Així doncs, quin sentit té? Ocupar espai, una superfície plana per seguir acumulant coses, no interessa.

Així doncs em trobo dins un espai ampli, amb dues estanteries i un escriptori menys.

Decidir que els teus béns materials hi hagin de cabre en un cotxe és un exercici curiós de selecció de les coses que son importants i les que no.

I et sents molt bé. Molt.
Perquè tinc la teoria que quan una cosa no la utilitzes durant un any,és que realment no la necessites.

Em queda feina, encara. He descobert (cosa que ja sospitava) que tinc una tendència insconscient a comprar, rebre com a regals i acumular llibretetes que van del din-A-5 al din-A-7. Més de 20. No sé quants anys caldran per omplir-les de poemes.
Encara he de prendre una decisió al respecte. Potser les utilitzo per una performance literària, qui sap. Però 3 calaixos amb llibretes, no és normal. algú ho havia de dir. En tinc una que es pot mullar i no li passa res!!! Impressionant, en 2 paraules.

Sembla mentida que l'ordre i que estigui net un espai et faci dormir millor o estar més relaxat, però és així.
Ara toca descansar a les nits!!





Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Sents?

Sents?
El fum del tabac,
silent,
t'ocupa.
Ja res és com la mort.

Quan somrius,
em recordes a algú.
Per cert,
ets tu.

                     (Cesk Freixas, 2004)
                     Matins d'esmorzars mig eterns.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Errors, again. Sensacions. coses que s'escriuren.


Crec que m'he equivocat.
Again
Però cada vegada ens equivoquem d'una manera diferent.
Aquesta vegada he magnificat no sé ben bé què per una esfera relacional que en realitat no existeix com a tal. No és especial i no sembla que hi hagi ganes de que ho sigui.

Les actituds, reaccions totalment comprensibles però que marquen un camí que em fa veure la realitat tal i com és.

Em fa plantejar que llavors sí que podriem redefinir les coses (que estan redefinides per si soles) i donar opció als desitjos, ja que ara sí que no es  trencaria cap pacte.

Però no. No redefiniré res. Ni insistiré en res. Aqui cadascú ja sap quines cartes juga, com es comporta respecte a l'altre i les sensacions que canvien i les que no.
I no és feina meva.

Jo em rendeixo.
Abandono

Ens quedaran moltes coses, segur, moments per viure, disfrutar i conèixer, però no d'una manera especial, almenys no és el que es percep. 

Potser no val la pena si quan necessites no hi és i quan saps que tot podria ser genial  no és.

Potser no és el moment.
Ni la persona.

Per tant, aire, que vol dir vent. Demanes temps i et regalo l'eternitat.
No vull lluitar per sentir-me segon plat, o malament cada dos per tres per reaccions que no em pertoquen, i no crec que em mereixi tampoc sentir-me poc valorada pel fet de no estar en la prioritat d'algú, i sé que potser no és real, però és la meva sensació.

Vull tornar a somriure ara que la vida em somriu a mi, vull trobar una persona o dos o mil que em facin oblidar que el món en el que vivim és una porqueria, algú per qui sigui una prioritat, que em cuidi i es deixi cuidar, algú que em faci riure i sentir-me especial, i no una molèstia pel fet de voler compartir el temps.
I gent així ja en tinc a la meva vida.
I sé que en vindràn més.


I si algun dia hi ha d'haver alguna cosa especial hi serà, però ara mateix no sembla que hi hagi ganes. S'han negat i això em demostra moltes coses.

Potser quan els trens passen mai tornen a les mateixes estacions.
Anyway, això no ho sabrem pas... no crec que torni a sentir certes coses després de certes coses.
Baixar del burro mai ha estat el meu fort, però el conformisme emocional  tampoc.

Jo vaig a viure la meva vida entre somriures i que es menji el cap un altre!

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dissabte, 28 de juliol de 2012

Dones

Continuem tenint un problema.
Molts, però un segueix a l'ordre del dia i amb la de coses que passen avui en dia sembla que queda mig oblidat...
Parlo de les dones maltractades.
Al 2008 una llei prometedora pretenia garantir el dret de les dones a viure amb autonomia, a no ser discriminades contemplant la violència de gènere a nivell sexual, físic, psicològic o econòmic.

Davant una llei contemplant la gravetat de les situacions que es donen de violència en totes les classes socials, barris, pobles i ciutats, i sense discriminació per condició física, cultural, o econòmica, la implantació del "telèfon d'atenció a la dona" i les grans campanyes de sensibilització mediàtica tant per maltractadors, maltractades i civils per prendre consciència de la importància i necessitat de denunciar, de no córrer la cortina o mirar en una altra direcció, sembla que el problema hagi hagut de desaparèixer.
Això és el que els mitjans sembla que vulguin fer entendre, o no, amb el seu silenci.

Però continuen donant-se molts casos, moltíssims, sempre masses ja que cap d'ells pot ser justificat de cap manera.

I sóc conscient que les lleis en aquest país com suposo que en la resta es fan sense tenir en compte els danys col·laterals, S'abusa d'elles per part de dones  amb molta mala llet per perjudicar as marits o ex marits en els processos de separació quan no hi ha hagut maltractes de cap tipus.  En aquest cas les víctimes són els homes.

I també sóc conscient de a diversitat d'opinions en tant a la intervenció com a ciutadans,  com a persones, davant la coneixença d'un cas de violència de gènere.
La necessitat que la dona entengui la mateixa per poder denunciar la seva parella, la necessitat que entengui que la incapacitat en  presa de decisions, el sentiment de culpabilitat, la falsa estima no són més que el producte quan algú t'anul·la com a dona, i com a persona.

Però sóc en aquest tema un xic radical. Tolerància zero.





Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Seguirem

Encara no em puc creure que marxis demà.
Tots els moments que hem compartit, recordo converses, somriures, mil aprenentatges i molta lluita.
Recordo aquell primer Barça a Barcelona. La teva cara davant el hoolliganisme extrem de la terreta.
La conversa de la xocolata com si fos avui
Tantes altres de la tendresa revoucionària i aquelles sobretaules organitzant la lluita per fer d'aquest un món millor, li pesi a qui li pesi.
He conegut gent fantàstica gràcies a tu,
i conèixe't i poder-te disfrutar ha estat encara molt més meravellós.
M'has ensenyat que la lluita passa per la tendresa i tu ets la tendresa pura, companya.
El respecte i la dedicació per les cultures, els pobles sense estat i la teva solidaritat internacionalista, Castella, PPCC, Euskadi, Palestina, Aragó, Galiza, Llatinoamèrica, Asturies i tants altres països on has deixat petjada, on has regalat essència. Ets una espurna de llum dins la lluita, bonica.

I marxes al sud, i sé que mai perdràs el nord. Perquè t'emportes la brúixola, les persones i la teva racionalitat, i això és garantia perquè qualsevol projecte que et proposis doni fruit.

I ja saps la premissa, si em necessites xiula, gran frase que resumeix tantes coses!
Així que a treure tot el suc a la vida, que d'això en saps i molt, i a preparar matalassos per tantes visites de tantes persones que t'estimen.

Ens queden moltes coses, molts moments i molts somriures, encara que siguin més de tant en tant.

Així doncs, endavant les atxes, companya! que la lluita no s'aturi, Seguimos, codo a codo, en la calle!!

I avui aquesta cançó pren tot el sentit....


Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

igual...

Igual fue la luna,creciente. Igual esa reaccion infantil de esperar tener,y no tener. Tal vez un monstruo interno que asoma la cabeza y no me conocía. Sea como fuere,es injusto, nadie merece eso, y menos tú, y más cuando es comprensible, legìtimo y lógico. Tomando actitudes que ni quiero para mi ni para nadie. Que no me pertenecen. Que no acepto,y no sé con qué cara te comes eso,porque no es tolerable. Pero es. Asì sin excusas, no sé como borrar esto del historial. Solo sintiendolo, mucho, y matando ese monstruito que nos quiere joder, y prometiendo sonrisas y solo,solo,buenos recuerdos en adelante. Y ojalá,esto acabe solo en una entrada en el blog una noche perjudicada,porque nos merecemos mucho más.

divendres, 27 de juliol de 2012

Poemes a mitges i un regal sorpresa

Una nit de Terreta, allà al 2010... made in Vicent and mua!

Del sud
de la barra del bar
ens tornem a trobar
un altre divendres
amb la llògica
a flor de pell

Amb una penya
que ens fa sentir
la nostra part arquitectònica
que sempre utilitzem
quan netegem.

La ment en blanc
les butxaques plenes
de sort,
la il·lusió als somriures
i la sorra... als peus

Desencadenant sorra
una printa
de peu per costa
moviment sense fals,
sols el moment en què estàs.

Ets aquí, i allà
o potser jo aquí, tu allà
qui sap si nosaltres
allà, i la resta aquí.

Però ser i estar, avui
tenen el mateix sentit.

Sentit, el que donem
a cada paraula
cada lletra
que sols intenta ser entesa,
interpretada, i compresa.

I fem
ni més ni menys
(i tant és el sentit que petita és la paraula)

Poesia
de la diva, dels uns i dels altres,
cada instant d'un dia,
sense redundàncies.

Nit.
La vida dels qui de dia viuen
i donen tota l'energia
a les petites coses,
als instants insignificants
o que tant signifiquen
per als que vivien de nit.

Aquesta llibertat
la màgia d'una mirada
sense paraules
conversa entre somriures
avui,
ja ens sobren els versos.

____________

I a 'acabar la nit, m'arriba un poema damunt la taula, fet des de la barra del bar, instants paral·lels.


Pintar los miedos sin salirte
rezas a dioses muertos,
Colocas tus ojos en arena

Rebobinar...
Coser lágrimas rotas
(cuando los silencios deshilachan
las entrñas de nuestros recuerdos
tan solo las palabras carecen de sonido)

A veces,
a tinta tiene que hacer ejercicios de conciencia
para no desmoronarse,
supongo que por miedo
a no gustarse....
Tal vez sea solo verguenza
(vestida de azul)
que deambula por hojas por este ataúd
montado en velocidad.

Y el azul se vuelve
despacio, al paso del viento
de un rojo desesperadamente intenso
tan lleno de fuerza
que cuesta, incluso
mirarlo.

                 (Quique)



Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dimecres, 25 de juliol de 2012

L'altra cara de la lluna.

Tots som imperfectes, tenim molts defectes, uns més que altres.
Intento ser coherent, però no sempre es pot. I no sempre puc actuar en funció d'uns principis quan els principis estan regulats per sentiments.
No és fàcil, i no sempre cal lluitar contra una mateixa, perquè no li he de demostrar res a ningú, sóc com sóc, si ho vols disfrutar ho agafes i si no ho deixes.
Així que no accepto passar per alt una cosa que no se'm passa per alt. I em fa ràbia però entenc que també forma part de mi, encara que sigui un aspecte ni tant lliberal ni tan madur com hauria de ser.
Continuo tenint a flor de pell l'infant que portem dins. cada vegada més visceral i amb menys normes i menys murs i menys hipocresies i menys auto enganys.

I no passa res. És l'altra cara de la lluna. que també existeix, com el sud.
I si les decisions m'irriten, d'impotència, doncs no passa res, tampoc.
I si em fa mal, doncs tampoc passa res si expresso el que sento.
Potser no és una actitud tant infantil com sembla, en el fons dels fons.
Encara que molesti. Que no crec.

La indiferència és l'arma de qui no té armes per lluitar.
La ràbia la de qui vol anar per un camí pel qual no va.

Aquestes dues frases resumeixen el meu dia.

Un gran dia, per cert, on el #focemporda està controlat. I no veig cap homenatge enlloc als bombers, adf's, voluntaris, etc, fora de les xarxes socials. Quina vergonya de país.

I tinc la pell extremadament suau.

I avui em quedo amb aquesta cançó

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Instint. Deutes. Reflexions barrejades i mortadel·les congelades.

Quan tinc ganes de treure a la llum els meus instints més viscerals no penso, puc trencar murs, barreres i principis, m'oblido de les premisses, els pactes i de tot.

Capaç de parar, arribar a casa, sentir-me malament al notar l'instint, o la olor que desprèn el desig, agafar el telèfon i fer una trucada que provoqui un viatge per acabar la feina.

Si que és cert que mai m'ha agradat deixar coses pendents. Ni deutes tampoc, de cap tipus. tard o d'hora s'han d'equilibrar les coses, saldar tots els deutes, encara que puguin trigar en arribar o les olors del desig et portin a precipitar-los.

Tampoc m'ha agradat mai rectificar-me en les meves decisions.
La teoria dels "post-its" va ser creada amb una finalitat definida.
Però també crec que va ser creada amb unes circumstàncies també definides.
Prens una decisió respecte a una persona, i al dia següent (literalment) n'apareix una altra que et fa sentir certa comoditat, estar a gust, etc. sembla una senyal. comences a conèixer i és tan fàcil mantenir la decisió quan tens el cel a la mà, no t'interessa la tempesta.

Però de cop i volta el cel s'enovula i el que semblava un sol radiant passa a ser un satèl·lit que deixa deutes pendents, i has de continuar, perquè els instints segueixen vius dins teu i saps que t'has de comportar i t'agradaria escoltar canvis d'opinió, però no arriben i potser mai arribaràn. potser no sempre es poden saldar deutes.

Llavors és moment de re-definir, tornar-te a fixar amb altres persones, tornar a buscar el feeling extrem o senzillament deixar-te viure coses, perquè el feeling extrem no es troba cada dia, ni cada any, ni a cada cantonada.
O  potser et trobes immersa en re-definicions, post-its que cauen de la nevera. potser no és només el desig, l'instint, potser és la necessitat d'oblidar algú perquè saps que si no ho fas, et faràs mal.

Mal perquè un dia vas decidir posar el 150% de tu en les coses per les que apostaves, deixar-te portar per les sensacions i això implica trencar pors, i tots els murs que t'has anat construint, i no hi havia passatger al tren.

Doncs ara els murs a la força es tornaran més alts i més gruixuts, per evitar precisament, més mal. Almenys fins que canviïn les coses. Si canvien algun dia.



Encara em queden reflexions al respecte per treure conclusions. Vaig a buscar la mortadel·la i resulta que quan he tornat del supermercat l'he posat al congelador amb les empanadilles. Una empanada estic feta.





Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dilluns, 23 de juliol de 2012

FOC

He passat una nit de merda.
Costa dormir quan saps que s'està cremant part del teu present.
Quan ets conscient de la por, la desesperació i la lluita contra el foc.
Quan la impotència t'omple les ganes de sortir corrents però saps que no pots fer-ho.

Orgullosa de la gent que forma part de la nostra gent, en un terme ampli i global. Periodistes que tornen de vacances per estar al peu del canó, fent programes especials per ajudar en forma de centraleta a la organització global de la tragèdia.
Bombers que deixen les vacances a banda per cobrir el foc. personal sanitari, ADF's, i voluntaris. Anònims que demostren la qualitat humana de la que estem fetes les persones amb un mínim de sensibilitat.
Quan cal, hi som, no?
Doncs d'això parlo quan parlo de l'esperança i de confiar en les persones com a solució per a molts dels problemes que tenim. em queda demostrat que l'esperança ha de resistir. hem de resistir perquè tenim força per combatre qualsevol inclemència.

Sé que ploraré quan vegi els boscos cremats. Igual que ploro només d'escoltar els testimonis que veuen cremar les seves cases, d'imaginar-me la d'animals que per culpa de les mans humanes es deuen preguntar tantes coses, o només es preocupen per fugir del foc i l'escalfor...

Sempre m'ha fet por, respecte i alhora estima el foc. El més bonic del món quan el tens davant a la llar de foc, himnotitzan-te i alhora la més poderosa arma de destrucció natural.

I sé que per l'ecosistema és positiu que es cremin els boscos, que en part ha de ser així, però per un fill de puta que llença un cigarret per la finestra del cotxe??? i què passarà amb els terrenys? requalificació i posterior especulació?

El que no entenc és perquè algun personatge dels que ha pujat a Figueres a seguir de prop l'entramat, no se'l lliga d'un dels arbres per acabar la feina i avançar el Sant Martí...

I sóc molt fan dels qui es juguen la vida encarant-se amb el gran monstre... dixit.




Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Foc

Veig cremar la terra
flama encesa
potser fortuït
o provocat
últimament
la segona opció
guanya les batalles.

jo...
els hi tallaria els ous,
als especuladors.



Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

El retrovisor.

Davant tens un senyal que et diu que al teu camí, n'hi atravessa un altre.

Tens un mirall que et reflexa el camí que has fet, però no et pots quedar embaladit mirant enrere.

No ho fas, perquè pot venir algú per el trencant que tens més endavant.

I sí, venia algú, i s'ha incorporat al teu camí. Sort que no mirava enrere, que si no t'estampes!

O potser ets tu que has ocupat el seu carril, i heu de compartir vivències, entrebancs i espais. Qui sap.

La qüestió és que el mirall desapareix, ja no et cal mirar enrera... i el camí es destapa d'arbres... el cel és clar, no plou i el sol no t'enlluerna, i tens algú al costat que t'acompanya, et fa somriure, et posa música al camí, i et dona una felicitat que no hauries imaginat alcançar mentre caminaves....



(reflexions trobades. 2009) Avui ho llegeixo des de l'altre costat del mirall. 



Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Sirenes

La nit


Els moments en els que no treballem son per abraçar,ballar,viure cadascun 60 minuts de cada hora,encara que l'esquena et recordi l'edat,els anys i les derrotes. 
Tres personatges sota un mateix sostre.  Curios. Còmic i divertit també.
Lletres bankia i seguim, 
coneguts amics i per coneixer.
 Sonen bé els plans per diumenge un dissabte de matinada. 
Quan son sensats, perquè saps que diumenge seguiran sonant ideals!
Mil temptacions i recordatoris de la duresa d'algunes situacions, i persones  properes que et fan pensar en l'absurditat de tot plegat, però està tot parlat i metaanalitzat. Aixo no ho puc canviar encara que estigués disposada a ferho.Les  enfants I altres projectes frustrats que es queden al camí. 

Madrilenys,catalans i palestins en la calle codo a codo, que som mes que la suma de .tots nosaltres.
I els que no hi son, o no del tot, participant de la construcció popular de llatinoamèrica i tants altres llocs amb tota l'essència que s'ha endut a la maleta. 




El dia


Et lleves d'hora després d'una nit d'emocions teatrals difícils d'explicar si no has viscut en directe. 
Fa bastant temps que no vas al mar amb una altra cosa que les ulleres i els peus d'ànec, i ja no recordaves la sensació de llibertat que proporciona. 


Conscient del luxe, Conscient de la condició burgesa que representa ser a 'altre costat dels banyistes. 
Bancs de meduses entre converses d'economies sostenibles basades en la no-moneda. Projectes venus


Descobrir d'on ve la sensació de relax i benestar extranya que et produeix el barqueig i disfrutar com una nena petita recordant els viatges a l'aquadiver de la preadolescència. 







Setmana de tornades i visites que fan especial il·lusió.
Seguirem, com diuen uns amics del País Valencià... amb la tendresa que ens deixares.


Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

divendres, 20 de juliol de 2012

Coses que m'emporto

Del dia d'ahir m'enporto moltes coses a les butxaques.
Entendre que l'amistat passa per intentar-nos entendre, parlar-nos, i estimar-nos. Passar estones que ens emocionen, fer plans i plans i plans que no se'ns acaben. Sentir-nos joves i somriure'ns per tenir-nos, encara que no hi siguem totes.

Que tres músics et facin emocionar, de la força, essència i complicitat en un concert de "saló de casa". cançons fetes des del cor, en viatges entre indígenes que t'arriben des de lluny, en un petit espai del barri de gràcia...

M'enduc també instants amb aquelles amistats que fa quinze anys que es mantenen amb la mateixa puresa del primer dia, amb la mateixa complicitat i la mateixa confiança. Poder-nos dir es coses que ens agraden i les que no, i riure amb les converses que ens ajuden a avançar. Ens canvien les relacions, ens canvia la sort, ens canvien els rols, però sempre hi som.

M'enduc demostrar-me que no hi ha res a demostrar.




Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dijous, 19 de juliol de 2012

dies

Una ambulancia passa a gran velocitat al meu costat. Escolto dos gossos que ploren al seu pas. Ja sabeu la teoria. O corren,o mal final es pronostica per qui sigui que va dins lambulancia... Recordo mans furtives ahir i "no's" complicats. Un avís. Més no sóc capaç. No estic feta de roca,encara que les meves cèl.lules tinguin components similars. Pasta sense salsa lligada per dinar, gelat de vainilla amb nous de macadamia,caramel i galeta,i wing chun,equilibrant el chi i recuperant energia entre manguerassos refrescants.toca,doncs,ara,reclamar els drets que ens estan treient amb la facilitat de qui no recorda el que va costar aconseguir-los. Toca.sortir al carrer i que la cultura es converteixi en acció directa. Toca seguir. Toca ser-hi. Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Mil coses que ens queden

Paraules com "ara no és el que vull" se'm claven dins amb una força dolorosa.
I no gestionaré això amb la persona interessada.
Potser generaria reaccions d'allunyament, decisions preses pensades per al meu bé però que no aporten al bé i objectiu comú que ens hem marcat per nosaltres.
Així doncs callo. Per primera vegada. Callo dolors i desitjos també, però això ja ho sabíem.

Algú que fa dos dies et deia tot el contrari, i que lícitament canvi la opinió i te la expressi amb tanta força no és fàcil de païr.
Quan et converteixes amb algú que no forma part d'un pla que prometia. Ni tan sols intentar-ho encara que sigui amb calma. La negació total de les possibilitats anuncien un final claríssim amb poques possibilitats per al futur, almenys per una de les parts.
Però seguim sense saber què passarà en un futur.
Ens queda el més important. Ens queden mil coses per descobrir i les ganes de ser i compartir-nos. Suposo.



Ens queden canvis de lloc, i  look.


Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Trobo a faltar el teatre

Trobo a faltar el teatre.
Conclusió d'aquestes dues setmanes.
Potser no tant el teatre en si, que també, sinó un espai protegit on t'oblides de tot, no penses, s'esvaeixen totes les preocupacions i només disfrutes.
Aquests moments que omplien 4 hores de cada setmana fins no fa gaire, són els que trobo molt a faltar.
I me'n adono perquè penso massa! Quines coses, no?
Tot i això, he de donar les gràcies a l'estiu i els seus múltiples esdeveniments que m'ocupen les nits de dimecres, dijous i els caps de setmana. S'agraeix.

Veure a Rojo Cancionero y banderas rotas i compartir la màgia escenari-públic amb ells és grandiós. O El sobrino del diablo  i les seves bromes cultivades culturalment, o Amparo Sanchez i la seva gran veu... o riure una llarga estona amb Dani Rovira.
O teatres o grans concerts  de grans persones.

Tot plegat son granets de sorra que van formant part del camí, que construeixen instants que comparteixes amb gent que t'estimes, i aquestes petites coses son les que ens acosten a la felicitat. Si ens deixem.

Segueixen injustícies mundials, estatals i autonòmiques.
També continuen les personals, paraules punyents que de la contundència fan mal, i replantejaments de rols que del propi dolor no vols repetir.

Per això sempre queda l'essència.
I per això el temps passa
per trobar essències arreu....
i no només en el teatre.



Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Camins

Camines a passes lentes
petjada ferma
conscient de la terra
dels detalls que ens envolten
de la feblesa
de les sabates que portem
de la solidesa
dels qui em donen la mà
perquè no ens perdem
mútuament
en camins que no ens agraden
que no ens convenen
que no ens mereixem.

Camines i veus
com al teu voltant les pedres
es van fent pols
que embruta el camí
però no et molesta
mai t'ha molestat
la pols del camí...

S'allunyaràn persones
i en vindran d'altres
que cosiran es butxaques
per on s'escapen
les esperances
lluitaran
al teu costat
alçaran els punys
cridaran amb tu
que el camí
encara està per fer.










Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Chocodi chocodichi

Hi ha dies que no saps perquè, però la tristesa s'apodera de tu d'una manera irreprimible.
Potser perquè els pans que et feien somriure es converteixen en pols davant teu per circumstàncies perfectament comprensibles.

I decideixes deixar que t'invadeixi. no plantar-li cara, avui, potser perquè no tens prou forces per fer-ho, qui sap. Com amb aquelles grips ( de les 3 o 4 que t'ataquen a l'any) que deixes que et guanyin la batalla, així pares una mica...
Doncs és una mica el mateix.

Penso... i si m'estic convertint en una tova, líquida que està disposada a eiminar certes normes per poder seguir?
I si aquestes actituds no deixen de formar part de la solidesa per la que lluitem?

Em trobo repetint una situació exacta a una de les pel·lis d'Isabel Coixet. Me'n ric sola al súper amb alguna mirada de complicitat propera...





Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

divendres, 13 de juliol de 2012

Mil emocions

Aquesta setmana he viscut mil emocions diferents.
He hagut de replantejar els vincles que m'uneixen amb certes persones que fa temps que m'acompanyen. A vegades les circumstàncies s'interposen a les decisions. I ser-hi és important.
O potser és que sóc massa bona, però no obstant, no faig res que no senti.

Replantejar vincles també d'algú que fa poc que m'acompanya. Veig distància fredor i una lluita difícil per evitar coses que es volen, que sento ràbia, perquè les coses son més fàcils quan les deixes ser com necessites o et ve de gust que siguin. Però les decisions s'han de respectar. si no hi ha una força més poderosa que elles que faci replantejar-nos les coses. Com en el cas anterior.

He sentit indignació, aquest matí, quan m'he trobat unes deu persones dormint al carrer resguardades del vent matiner.
Semblava una imatge d'algun film als carrers colindants a les grans avingudes de NY. I no. era la puta/pura realitat. I estaven allà perquè no hi hauria lloc a l'alberg de l'ajuntament. I pensar en les situacions que rodejaven el carrer per on passava. hipoteques no pagades, desnonaments, i la cara de la ministra filladeputa somrient com bruixa de conte malèfica per l'aprovació de les retallades. Au va, estem bojos o què?

Somric, quan entro al metro i un grup de blues, un duet, ho dona tot al metro a les 9 del matí... quanta energia!!!!

I marxo amb plujes de sentiments. aquests i molts d'altres que es van combinant com les fases de a lluna, però reduïts en un curt espai de temps...



Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Toca fer inventari

Vòmits de paraules que catalitzen les reaccions internes per crear evolucions a grans velocitats.

Així funciono. M'agrada recollir ràpid les restes d'una explosió. Per estar preparada per la propera.

És un acte purament egoista, i això fa que a vegades fem mal a persones a qui apreciem i mai voldríem que ho passés malament per res del món.

Però també ho entenc com una evolució necessària per no fer-nos mal.

Evoluciono amb la frase de sempre. si ha de ser, serà, sigui en la direcció que sigui, i no serà res premeditat ni res que ens faci mal. no sabem amb qui, si amb altres o entre nosaltres. això només ho sabrem si trobem la necessitat de que sigui.
Per tant, toca disfrutar-se. Disfrutar la vida. el Sol i buscar la felicitat entre la gent que tens al voltant. Ja sabeu els Inventari Nº 1 i Inventari Nº 2.  i els que vindràn. Ara penso que és moment de l'inventari Nº 3.

Que la vida son les petites coses que ens envolten i ens fan somriure.
Una cervesa en un bar, la nòmina a final de mes (si, ho reconec, també és vida!), un cantautor que et sorprèn gratament una tarda de diumenge, un mural que pintes entre setmana amb 20 persones més o un assaig de teatre on t'oblides de la resta.
és la cançó que diu exactament el que necessites sentir, una frase en una paret de l'habitació que havies oblidat i una fotografia de 1939 que veus per primera vegada.

Per tant, toca això, toca donar les gràcies als qui  m'acompanyen i em proporcionen aquests moments. toca passejar perquè puc caminar i toca somriure perquè encara tinc dentadura per estona.

M'acompanyes?

























Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.
Bipolaritat sentimental.
un dia les teves paraules apunten a una ruptura amb una història que la major part del temps no et fa feliç, i acte seguit decideixes posar fi a la nostra perquè aquella situació, ´es per la que vols apostar. Olé.
de les mil possibilitats i combinacions que hi havia has escollit la millor, segons tu, en la que més perjudicats sortim nosaltres.
I jo potser sí que hagués tolerat certes coses que de normal no faria.

Deu millons de possibilitats, distanciament, continuar vivint una història sense tancar les portes d'una altra, i vas i tries la que més mal fa.

http://www.youtube.com/watch?v=4LcvwsCwPq0
Més val riure que plorar, xD

I tot i que no hi ha culpables, penso que a vegades deixar fluir  els impulsos i els somriures és un error, sobretot quan et porten a circumstàncies com aquesta. on no pots fer o dir el que sents  per un "bé comú" en el que no acabes de confiar. Et quedes coixa de cop, i sense mans. i sense triar-ho del tot.
Solució? Barricada sentimental i aquí no pasa ni dios ya, coño. Però que s'ha pensat la penya que pot jugar així amb els somriures dels altres? doncs s'ha acabat! Pany i clau, una ànima menys per sentir. Gel. Glassons. heart closed. ja no crec en res. si això no ha anat endavant, amb tots els números, no em crec res de res de la resta. Estic farta de Titanics. La tònica dels últims dos anys és aquesta i no sé fins a quin punt em mereixo això. una mica d''amor propi tampoc anirà malament.

Lícitament, evidentment. no em queda res més que acceptar, claudicar i no esperar. Perquè no sé si estic disposada a esperar a que et cansis d'un plat que no et fa el pes per triar-ne un altre. Potser algú altre l'ha triat abans, o potser s'ha fet malbé.

No puc jutjar res, tot em sembla bé encara que no ho sembli o necessiti el meu temps per entendre-ho, ja que les decisions no són totes meves. tirar-se a una piscina que no saps si té aigua o no és un acte de valentia que molt poca gent és capaç d'exercir.

Tampoc puc demanar res. no és un dret que se m'hagi proporcionat.
Si podés, demanaria una clau per un pany, o una porta mig oberta. potser un acte sensat de fer el que se sent, encara que a vegades no sigui el més correcte.

De tota manera entenc perfectament que hi hagi trens que es vulguin agafar.
Si al final tenim el que ens mereixem. Està clar.
Si els trens paren i et deixen en estacions que no ens agraden, no serà més que les conseqüències de decisions que hem pres en un moment donat.
Potser, però, quan baixes d'un tren et trobes en una bonica estació plena de sorpreses, dejavús i situacions que et fan somriure.

Qui sap.




Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

i viceversa

No hi ha res millor
per acabar aquesta nit
que el regust dolç
d'una conversa
que em cus el forat
de la butxaca
per on s'escapava
l'esperança











i el mateix en negatiu




No hi ha res pitjor
per acabar aquesta nit
que el regust àcid
d'una conversa
que descús el forat
de la butxaca
per on s'escapava
l'esperança.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.