diumenge, 26 de setembre de 2010

poemes creuats

Sens dubte, a vegades les paraules que dones les rebs per un altre camí, i això és preciós.
Aquesta setmana s'han creuat paraules en el nostre petit sistema solar.
Només compartir-les.

Compañera

usted sabe

que puede contar

conmigo

no hasta dos

o hasta diez

sino contar

conmigo



si alguna vez

advierte

que la miro a los ojos

y una veta de amor

reconoce en los míos

no alerte sus fusiles

ni piense qué delirio

a pesar de la veta

o tal vez porque existe

usted puede contar

conmigo



si otras veces

me encuentra

huraño sin motivo

no piense qué flojera

igual puede contar

conmigo



pero hagamos un trato

yo quisiera contar

con usted

es tan lindo

saber que usted existe

uno se siente vivo

y cuando digo esto

quiero decir contar

aunque sea hasta dos

aunque sea hasta cinco

no ya para que acuda

presurosa en mi auxilio

sino para saber

a ciencia cierta

que usted sabe que puede

contar conmigo



Mario Benedetti

dimarts, 21 de setembre de 2010

Desgast

Energètic, entre d'altres.
inclús es desdibuixa el somriure, que semblava quasi permanent.

Quan esperes i no arriba.
Quan arribes i no t'hi esperen.

Quan la ment i el cos arriben a extrems impensables, i no parlo de sexe.

Quan la ment i el cos arriben a extrems impensables, ara si.

Quan res està definit i el món s'entesta en fer-ho al seu ritme, que no és el teu.

Quan la casualitat i la causalitat es confonen i es confronten. còmplices i extranyes.

Desgast.

diumenge, 19 de setembre de 2010

La Rosa

Avui s'ha celebrat la festa de la rosa del Partit Socialista.
Jo celebro la festa de la Rosa del Mestre, Groga, vella del temps;

Canço de la rosa de paper


Ella tenia una rosa,

una rosa de paper,

d’un paper vell de diari,

d’un diari groc del temps.



Ella volia una rosa,

i un dia se la va fer.

Ella tenia una rosa,

una rosa de paper.



Passaren hivern i estiu,

la primavera també,

també passà la tardor,

dies de pluja i de vent.



I ella tenia la rosa,

una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia

i l’enterraren després.



Però al carrer on vivia,

però en el poble on visqué,

les mans del poble es passaven

una rosa de paper.



I circulava la rosa,

però molt secretament.

I de mà en mà s’hi passaven

una rosa de paper.



El poble creia altra volta

i ningú no va saber

què tenia aquella rosa,

una rosa de paper.



Fins que un dia d’aquells dies

va manar l’ajuntament

que fos cremada la rosa,

perquè allò no estava bé.



Varen regirar les cases:

la rosa no aparegué.

Va haver interrogatoris;

ningú no en sabia res.



Però, com una consigna,

circula secretament

de mà en mà, per tot el poble,

una rosa de paper.



Vicent Andres Estellés

Una espelma sense música

Ha plogut moltíssim.
Un tro que ha caigut al centre del poble ha cridat amb tanta força que ha fet plorar als nens, i ha deixat el poble a les fosques, com feia anys que no hi estava.
He sortit a caminar, a disfrutar del silenci, la foscor, l'aigua i la solitud.
Mai he tingut por de cap d'aquestes coses, i juntes es disfruten tant com per separat.
Les pedres fan olor a fresc, i alhora antic, és preciós el poble a través de la pluja forta a contrallum de la poca lluna d'aquesta nit.

És una llàstima que quan plou no es puguin veure els estels. El món seria tant diferent si podéssim disfrutar d'ambdues coses alhora!

Arribo a casa, observo les goteres, reparteixo les olles de la cuina per la casa, i poso música, per no sentir el "clic, clic" de l'aigua contra el metall, la televisió no funciona. Millor.
M'asseco els peus, plovia tant que he acabat caminant descalça, sola, a les fosques i en silenci pel poble medieval més bonic dels Països Catalans.

De la llilbreta on escric han caigut unes entrades de Pascal Comelade, i em fa pensar que ell en faria música, de les gotes i les olles.
Fer plans perquè es desfacin, és la tònica vital i habitual dels meus dies. Argelaguer s'haurà d'esperar a millor pronòstic climàtic per rebre l'abordatge fotogràfic d'una servidora.

El mòvil ha perdut la poca cobertura que tenia i a casa ja només hi queda la llum d'una espelma sense música, que adverteix el final d'un divendres tranquil...

dimarts, 14 de setembre de 2010

He comès molts errors, uns m'han aportat conseqüències boníssimes, altres m'han servit per valorar el que vaig perdre, per no tornar-hi, per caminar més segura, saber què vull, com s'han o no s'han de fer les coses, per trobar passes sòlides dins un món cada vegada més líquid.

Tanco etapes obrint finestres que fa temps vaig deixar enrere, moments que no es repetiran, sentiments que probablement no tornaran, però els trens que veus avançar són els que no s'agafen, i un científic diria que la probabilitat que torni a passar és d'una entre un milió, tirant pel baix. Així doncs, tot i la distància, el dolor i una certesa insegura que no sabria definir, que em diu que tot plegat és massa diferent per tornar a ser igual, vull jugar a viure el present, altra vegada, amb massa llunes noves, uns ulls on no m'atreveixo a mirar més enllà per no perdre'm-hi i moltes platges per recórrer.

Suposo que la vida no és res més que això. Caminar, no deixar d'avançar, sentir, somniar, desitjar, lluitar, trobar, refer, desfer, aprendre aprendre i aprendre, retrobar, i conèixer. Llocs, cares, sons, grans cors, millors persones, fer el boig i cada vegada menys, però sense perdre l'essència, ni els somriures.

Fer que les arrugues esdevinguin experiències i coses per explicar, no penedir-te de les teves decisions, agafar les coses quan les tens a l'abast, i anar-les a buscar quan no. Tenyir-se o no les canes, tapar-se o no les entrades, això no importa quan l'essència perdura.

Ser capaç de dir el que fa tant temps volies dir, de plorar quan ho necessites, de demanar ajuda, de saber-te dèbil i massa imperfecte, de conèixe't encara que sigui amb un manual d'instruccions, de saber què és el que està fallant, de trobar-te davant ser i dir No, o tornem-ho a intentar, ser capaç.




Saber-te i saber que tot i la vida, vius.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Torno a estar a casa, sola no, amb la Nina, un gat que fa quinze anys que m’acompanya. Plora, juga, disfruta del menjar i curioseja la casa quan arribem. Igual que jo. Li agrada mirar per la finestra. Qui sap si s’imagina, com faig jo, la vida de la gent que passa per sota, més enlllà del seu pas.


Potser només es fixa en els sons, els colors.

S’amaga dins de l’armari del menjador. La porta ha quedat una mica oberta i em mira des de dins, com escric en aquest petit (qui ho hagués dit, als 90!) ordinador on les meves mans es veuen tan grans.

Escolto Amaral, he trobat un disc entre una pila abandonada, i l’he posat, per primera vegada a la meva vida. M’agraden les lletres.

Un dia en una discoteca que freqüentava em van dir que m’hi assemblava, a l’Amaral. Potser pel serrell, o perquè en aquella época duia el cabell llarg i negre.

A la gent li agrada el meu cabell. Fi, molt suau i moderadament abundant. A mi més aviat em porta problemes, se m’enreda moltíssim. En canvi, el que si m’agrada són les pestanyes. Dónen una forma als ulls que aconsegueixen que podem parlar sense utilitzar els mots. I això és fantàstic. S’ajunta a això l’expressió de les celles i altra musculatura de la cara, com l’orbicular dels ulls, o els elevadors nasals. Però quan volem, quan ens hi esforçem a vegades i altres encara que nosaltres ens hi resistim, la mirada parla per nosaltres.

I sense pestanyes és més compllicat, no ens enganyem.

Doncs tornant al tema, estic “sola” a casa de nou. Una casa feta de pedres medievals o postmedievals i encimentades amb sorra de la platja més propera. Abans les coses es feien diferents... Aquest poble és ple de cases fetes de la mateixa manera. No tothom té diners per tirar-ho tot a terra i fer-ho de nou.

Penso en el quadre que tinc davant, amb la mà d'energia positiva que es va desfer en forma de pintura quan es va fer. I agraeixo el regal més enllà de les paraules que pugui expressar...

Adonar-te que no ets

L’única persona

A l’univers

Que prepara la clau

Del pany que vingui

Molt abans d’arribar

Per si s’ha de fugir d’alguna cosa.



Ni l’única

Que entén el silenci

Vàlid i hàbil

Comunicador



Perquè tu tampoc

Tens un pànic inconfessable

A trobar-te, de sobte, amb tu mateixa

I havert-hi d’enfrontar



Perquè no sóc

L’única persona

Que no recorda

Tantes coses

Del passat

Ni els anys

Ni amb qui

Tansols petits detalls

Invisibles als ulls

De la resta.



Perquè atemptem

A la mirada inexpressiva.

Deixarla sense al•lè.

Capaç de seduïr la seducció

Cremar el foc

I donar llum al negre

Capaç de ser tu

I que sigui un jo

Sense deixar de ser nosaltres

Capaç de plorar

Un matí de juny

Després de la tempesta.

Capaç de fer,

sense deixar mai de ser.

Sometent els ritmes

A la nostra tornada

Sotmetent els minuts

A cadascun dels seixanta segons.

Escrivint melodies de somriures

Rimant arrels quadrades

Pintant llunes desbordades.



Perquè el teu traç

Esdevé la llum entre ones

Quasi inapreciables

seduïnt les nits

entre llunes plenes.

Deures fets?

Canviant Holanda per Marroc, altra vegada. Però enguany des d'una altra visió, des del canvi, des del Ramadà, des de la companyia curiosa, des de dins.
Desfer principis per tornar-los a fer, després de tres mesos sense estrés, sense cotxes, sense complicacions, sense res més que moments, instants, petits detalls, moments de reflexió, de solitud, de companyia, de feina, de no fer res, d'escoltar bona música, de retrobaments, tancaments d'etapes i molts començaments.

Tenir un cel al damunt que no te l'acabes, estels que no es poden ni comptar, el mar, sobretot el soroll de les onades quan tanques els ulls.

Visitar pobles propers i alhora tan llunyans, recórrer els mercats d'arreu, aprendre nous plats per cuinar, nous límits personals, altres que es fan inacabables, tot i ser límits.

Suquet de peix, rissotto, marisc, amanides, tatin de pera i poma, brie arrebossat, foie, salmó, magret d'ànec amb pinya, kebabs, pa amb tomata i bisbalenc.

Sortir a la terrassa i mirar les gavarres, i no sentir res. Durant molta estona. res de res.

Llegir molt, una mica per feina i la resta per plaer. Històries d'assassinats en convents de l'antiga Barcelona, móns grocs, extranys que vénen d'altres vides, Martí i Pol, Morrie, i el punt diari, secció concerts i festes.

No cobertura, no internet, no televisió, no telèfon.

Desconexió
Reflexió
Canvis importants
Retrobament
Tornada