dijous, 29 de desembre de 2011

MASSA


Massa cocacola per un 4roses
Un ballantine’s
Jack que s’acaba i et trenca la nit
O inclús un JB, que cada dia tolero menys.

Massa mirades amb intencions que no arriben
Que no ens porten enlloc.
Només orgasmes que no vols compartir.
Només excuses
Per defensar l’indefensable
Per autoenganyar-te
Creure’t, així, que controles
Quelcom més que la teva joguina
Dins la bragueta inquieta.
Incapaç de deixar-te anar
Sense pensar en res més
Que el tacte, les olors o els sabors
De fluïds que esperen impacients.

Massa camisa Ibisenca per tan poca actitud.

29.12.11




Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

divendres, 23 de desembre de 2011

Alter-retrat. By Dsbrdr


Soñadora como los peces de colores.
sarcástica en justa medida 
y de estado de ánimo oscilante.
viciosa en alto porcentaje.
pasota en ciertos aspectos, 
véase el orden o comprar comida.
amable con los marginados.
escueta con los adinerados.
lista con los prepotentes.
salvaje con los desalmados.
voz tenue y caricias con alto voltaje.
mirada de gata atrevida 
que ha terminado con todo el pienso.
andares de tipa que ha visto correr a las ratas en dirección contraria.
poco asustadiza, pensativa al mirar el cielo, 
sonriente en el teatro, eficiente masajeando.
y 300 o 400 cosas más.
ah, sí, y mal gusto con el whisky, por supuesto.

23.12.2011




Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Fruto de otra papa (with/by Dsbrdr)


si
yo ya lo sé,
cariño ausente,
que aunque
aún no lo sepas

pero

yo ya lo sé,
andas
tras algunos pasos
por las calles austeras

ingnorándome

hábilmente,

pero deberías saber...

desde
tu despistada delicadeza...

que

estás
buscándome
a mí.


9-12-11




Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Whisky Sour

4roses taronja angostura i sucre morè
4roses i moltes altres coses
una ampolla de vi  i no recordo el nom
Mirades a dues bandes,
mossegades, abraçades i grues que no apareixen
descobrint tatuatges a des-temps
hospitals que ens esperen sense gaire a fer
Júpiter acompanyat dels 4deGalileu
es deixa veure als meus ulls
més aprop que mai
i Montjuïc avui és només per nosaltres
Castells que fóren punts de mira
són avui l'orígen de la mirada
Selene, Ilargia, Lluna
espectacular rere les lents
fred que entra per l'astràgal
fins a la clavícula
però arriba l'hora
el gran,
RM-FCB
I quan dic RM
estic dient
Rata Mourinho
Ronyosa Merda
Real Mamada
la que s'han menjat
3per l'Iker
5fèmines
famolenques de crits
fent eixir la ràbia
amb les entrades de Pepe
Gol, cassalla
birra i pizza
Terreta,
n'hi ha que avui fan anys
mirades vergonyoses
dels que ahir fornicaven
i avui no ho recorden
el terra
et deixa les sabates incrustades
costa caminar,
sona Bola de Drac
i HCN m'espera
escalfant motors
per endurse'm a casa
i deixar-me tancar els ulls
amb el regust dolç
del Whisky Sour
a la taronja.

9.10.12.11





Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Els Tritxes de Desembre

                                             by Raquel Torralba

Caminarem entre la ràbia del silenci on sols els ulls són els que parlen.

Pregunta si puedes dejarte el alma en una mirada.

Silencis que són més forts que les paraules punyents del teu present.

Fuiste arena en mi playa particular...

Sentir, 6letras con demasiadas posibilidades

Báilame cuando entiendas que soy d-i-f-e-r-e-n-t-e, entonces, báilame lo que quieras.

Mientras tanto...

Olvídate de tódo y lárgate de mi mar, gracias.




Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Alcohol

Vi per començar la tarda
JB,got rere got
glassons que fan melodies.
Gin, llimona, per la companyia
Ratafia, que mai falti,
sobretot després de la Maria
avui sopem amb Cava
primer una, després l'altra.

Després m'extranyo
que surtin paraules
idees, poemes
i escolto el so de júpiter
i d'un pulsar que sembla
que vagi amb tacons
mentre entro al REM
d'un diumenge qualsevol.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Descansem la pell

Silencis
que són més forts
que les paraules
punyents
del teu present.

Parla'm
només amb els ulls
encara que ens quedin les mans,
avui, no em toquis
descansem la pell
ni que sigui un instant.

Direm
el que calgui dir
ens entenem
dins un món boig
caminarem
entre la ràbia del silenci
on sols els ulls són els que parlen.

Violando intimidades

Entiendo que te encante
provocar, invadir,
cohibir, crar reacciones,
para ti sólo son miradas
cuencos gelatinosos
que apuntan en una sola
dirección,
a veces asentimentales
otras intencionales.

A la gente
     (gusanos
         entrometidos
           neomodernillos
            teñidos
             espectantes)
le da miedo mirar
y verguenza que les mires.

Nosotros debemos tener
algo más de locos
que de g.e.n.t.e.

Pero empatiza si quieres,
o líate a puñetazos,
disimula si cohibes
pregunta si puedes
dejarte el alma
en una mirada

A veces es tan simple
observar....
Pero los viernes,
tienen tendencia a generar
reacciones que dan
para más de un poema.

Aire Fresco

Atrévete con todo sea la hora que sea
Ingenua por fuera, loba se esconde
Recitando poemas pierdo la voz
Escuchando verdades, se va el rencor.

Fuiste arena en mi playa particular
Rodeado de sonrisas, seguirás hoy
Escapando de todo sin ir a ninguna parte
Sintiendo cada beso que dejaste en mi piel
Casi quema, como si estuvieras a mi lado
Olvídate de tódo y lárgate de mi mar, gracias.

báilame lo que quieras

Báilame el agua y si te atreves
quiéreme como te apetezca
abre tu mente y entiende
que conmigo puedes ser tú
compleja y simplemente
una o veinte
siempre entendí tener
diferente a poseer
sentir
6letras con demasiadas posibilidades
en miles de direcciones diferentes.
Todo es posible a mi lado.

Tan fácil como una ecuación
de primer grado.

Báilame
cuando entiendas
que soy d-i-f-e-r-e-n-t-e,
entonces,
báilame lo que quieras.


Mientras tanto...

Quédate en casa.

divendres, 2 de desembre de 2011

Processos

Havia d'aprendre desaprenent. Deixar de buscar la perfecció en algú. 
Era perfecte, per mí, la dedicació familiar, donar a les coses la importància que es mereixen, les reflexions constants, la capacitat de perdonar i restar magnitud a certs actes, valorar i exercir la llibertat personal per sobre de tot, la capacitat d'encaixar peces en el puzle sexual, segurament per la capacitat empàtica, les inquietuds, saber apreciar la bona música, sigui de l'estil que sigui, la capacitat per dibuixar i la saviesa per les coses que interessen, i les que no, la facilitat per fer fàcils les coses complicades, el saber estar i voler provar coses noves, i tants altres aspectes. 
Els defectes, sense restar importants es convertien en trets caracterials sense esdevenir defectes. 
Curiós. 
Curiós l'aprenentatge a de cop seguir valorant això, avaluant la pèrdua, i necessitar magnificar els "trets caracterials" per no sentir tant dolor.
Entendre que era necessari per aprendre, a perdre algú sense l'excusa de la mort, aprendre a estar sense algú amb qui vols estar (en sentit presencial), aprendre a no pensar-hi, a seguir creixent amb la gent que realment és al teu costat que es mereixen tota la teva atenció i el món sencer, a deslligar-me del teu món, que ja no és el meu, i tot el que et donaria que ja no necessites. Entendre que no és més que una caiguda al buit per ser capaç d'avançar amb més força. 
Entendre que no només em serveix a mi. Intentar pensar que és el millor, per tu. Que és el que vols. 
Veure que tots els aconteixements posteriors m'han aportat molt més del que esperava, i oblidar el teu rostre cada vegada que penso en com hauria de ser algú complert. 
Complicat.
Necessari, suposo.
En mig d'un procés personal d'alliberament mental i corporal que m'agradaria compartir i no trobo la via per fer-ho. Potser perquè la porta està tancada, i les finestres també. Potser perquè no interessa. 
No hi ha elecció. no és meva. 
inevitable pensar que ara tot seria tant diferent. potser per això passen aquestes coses, per evolucionar radicalment, convertir-te a poc a poc en una persona millor, més coherent, més racional, més sensata. 
Oblidar-me que potser un dia el passat s'esborri i tornis. 
Oblidar l'esperança i els "i si..." condicionals que sempre fan tant mal. 

Processos. 
Evolucions. 
Reflexions.

Bocadillos sin tomate

Hostias sin ningún complejo, tensión,
alguna venganza entre lo mejorcito de Ripollet
Birras que se acaban de dosen2
y el sudor en frentes al frente
que no son las nuestras

Hoy estamos de lado
aunque te apetezca recitar
algo ácido que nadie
entendería en éste ring.

Nulos, sangre y bocadillos sin tomate
toalla al suelo,
ballantine's cola a falta de Jack
niños con puños de acero
y una mirada descarada
llena de lógica
y tan lícita como la séptima birra
desata la rábia,
violencia frustrada ante el triste
que no sabe hacer cubatas.
vh-gps-rip-vallda-sbd-
demasiadashoraspordelanteparadormir.

25.11.11

divendres, 11 de novembre de 2011

Converses infinites

Costa acceptar que la complicitat, la confiança, els somriures s'han acabat.
Que aquella primera abraçada que tantes altres ens en va portar s'han acabat.
Que la integritat que pensava que existia s'ha esmicolat com els vidres d'un cotxe en un accident a les 6 de la matinada.
Les hores, els dies, les nits i les copes que acompanyaven converses infinites i teories no gaire desproporcionades han quedat dins un calaix en unes escombraries dels nostres cervells.

No és fàcil conèixer i saber de nous camins que no imaginava.
Tampoc seguir sense pensar-te.
Deixar de buscar-te.
Compartir espais sense compartir-nos.


No és fàcil, però és necessari. Oblidar amb els dies els somriures, les mirades i els tactes.
Rememorar la realitat perquè no sigui tan dolorós.
Recordar qui ets, ets el que fas. Fas el que vols.
I alegrar-te per tot el que et passa, tantes coses bones. Tenir la sort de no estar perdent el temps amb algú a qui el temps no li passa.
Temps guanyat, doncs
batalla ferida, però guanyada.

11.11.11

dijous, 10 de novembre de 2011

Ronda enllà

Torno a l'adolescència
pura, enemiga dels desitjos
sexuals, interns, primitius
que tant m'agraden.
Els creix, ens empresona
dins un voler i no poder
malvat, naturalment
antinatural
el cos en contra del propi cos
a favor
en contra
a favor
en contra
ens quedem en aquells 16
llengües que es saluden
sense mans, avui
coses pendents
literatura
massa cinema
i més música.

I avui si.
Intentant evitar
figures literàries
que t'evoquen somriures
previs  a moderacions
provistes de
faltes de confiança
encara,
i algun tipus de paraula malsonant
alguna altra que t'inventes
o que t'has quedat
d'aquella relació
de fa dies.

Barris de fusta,
herències que es negocien a des-temps
lladres de minuts entre alcohols desconeguts
i Jack's que semblen aigua amb sucre.

Només
que amb 16
no havíem de conduir
fins a casa.

09-11-11

diumenge, 6 de novembre de 2011

HD


USB
PDF
PPT
PPS
PSP
TDT
DVD
DIVX
JPG
TIFF
GPS
ABS

vida de molts

tocar la terra humida amb les mans, i enfonsar-les (gràcies, Feliu)

entrar a poc poc, nua, a l'aigua de les cales de l'empordà

estirar-me a la terrassa i mirar els estels, i la via làctea els dies que es veu, veure com júpiter es mou, i trobar mart, i cassiopea i les 7 nimfes que orió volia enxampar...

fondre't amb la sorra de la platja i deixar que el Sol et carreegui d'energia sense necessitat de connectar-te a cap bateria

mirar una vall en ple hivern amb l'anorak, els guants i la bufanda, i notar el nas fred

despertar-te amb l'olor del cafè i una rosa perquè avui algú ha pensat que et faria feliç

Caminar pels carrers de la Barcelona llegendària sense ningú, i que t'hi sentis a gust.


VIDA





21-7-2009

PART


Dins un llibre


de pàgines en blanc


neix la meva primavera.
17-8-2009


Renuncio a viure


Renuncio a viure
sense somriure
sense mirar-vos
entendre-us
(si més no intentar-ho)
lluitar per sobreviure
cridar i cantar
sense escriure.


Renuncio a viure
sense sentir
jugar i ballar
amb els teus ulls de nit
sense llegir
sense les bones estones
o moments més humits
els bons amics
i l'eterna cerca
de l'essència
d'aquest món tan extrany
on allò material
té un valor inexplicable
on governa qui no en sap
i els qui en saben
en saben massa
on la música malviu
per por de ser escoltada
on les llegendes desapareixen
qualsevol albada
a la franja de Gaza...

17-8-2009



I cada dia més nostres

                                            A Montse G.
Tenir-te
sense posseir és
sentir-te a prop
a tants quilòmetres
saber-te aquí
quan et necessito,
córrer si cal
quan no puguis tu
i posar la Terra
cap per avall
per demostrar-te el que som

És sentir
que m'entens
i entendre't
disfrutar escoltant-te
i saber que m'escoltes

És riure, plorar, cantar i criticar
ballar, fer el boig i regatejar

sabent-nos vives

i cada dia més nostres

sense deixar de ser nosaltres

18-8-2009

Patxaran de la terra

Avui que encara hi ets, avui que l'amistat torna a ser el que era abans, i que quasi m'atreviria a dir el que ha estat sempre, avui ja no trobo a faltar les nostres abraçades.
Perquè em fas sentir arrelada a la terra, d'una manera molt pura, o massa impura, la qüestió de moral és susceptible als cossos que la viuen, ja se sap.
Perquè el temps passa i no massa, i seguim essent nosaltres, i els records em vénen a la ment (sense poder estar ara i aquí, llavors i allà alhora) mentre em dius que la tendresa segueix estant al mateix lloc, no decau, i la mirem, mentre sona música francesa que no recordo...

Avui que encara hi ets, et vull dir que ja no et trobo a faltar.



6-9-2009

Crit a l'inconscient col·lectiu

Vine, si notes que et miro
encara que stiguis d'esquena

Parla'm si una sensació extranya
et tempta a que ho facis.

Estima'm
encara que no t'ho demani,
quan més ho necessiti,
i per poc que ho mereixi
si el teu inconscient
t'evoca a fer-ho.



06-09-2009

dijous de fontana

Avui tinc ganes d'escriure
tansols d'una part de tu
com qui troba un somriure
d'escales mecàniques
un dijous a Fontana,

Escrivint i descrivint viatges
vivint i fent-nos viure experiències
allunyant-nos les pors,
rient amb les paraules,
somniant amb els verbs,
coneixent persones sense haver-les conegut,
parlant la música (i quantes paraules ens faltàven...)

Les deu, acabem això,
les dotze, han tancat el metro,
les dues, passejem,
entre somriures, rialles i abraçades
Ja no plou, perfecte, he d'estendre la roba
Merda!! ...tenia la roba estesa!!





5-2-2010

Tenia quatre banderes

Vinc
d'una terra
de riu i de secar
de pesca i mines,
de cirulos i llaüts
on Moncada i el seu cocodril
treien històries a la deriva
Ebre avall, fins a les llibreries.

Vinc
d'una terra
on la frontera
no és la llengua
que és la meva, que és aquesta,
sinó les línies del mapa
que vol separar-nos
de les quatre banderes
que Martí i Pol no va oblidar...





10-2-2010

AJTALP

Què queda
si una platja sense mar
desperta dels meus somnis
per abraçar-me
entre la inmensitat
d'aquest irreal oceà?



10-2-2010

Hi ha qui...

Escriure per sobreviure
i viure sense saber què escriure.

Uns marxen per sempre,
per altres només és temporal.

Hi ha qui malviu sense somriure
i qui sense ell no té sentit el viure.

Els que se'n van diuen que marxen
i els que marxen prometen tornar.

L'importaant, però, sempre ha estat
poder dir amb paraules
el que els altres han oblidat.



12-2-2010

El fràgil art d'un gest senzill


El fràgil art
d'un gest
tan senzill
que enamora
inevitablement
qualsevol dona

Un somriure
insinua
nits de màgia
davant la llar de foc
al teu costat
vinils de jazz
vins negres
passió i peus freds
entre tendresa

Músiques d'arreu
projectes fets a mida
un carrer, i la sort
que ens troba
i coincidim... la vida.

25-02-2010

Ombres trobades dins d'un calaix


Sempre he pensat que hi seria sempre.
Obviament que tu també hi series.
Però que encara i quan no hi fossis, jo t'esperaria, sense recança, sense retrets ni comentaris més enllà dels del postre d'un sopar amistós.
Perquè això nostre mai s'havia assemblat a l'amor, i anava més enllà de l'amistat, sobrepassant quilòmetres, persones i relacions.
I ja no et vull esperar més. Tu no hi ets, i sense excusa, i a estones jugues al jocs de sempre, però ja no hi ha partida, no vull jugar més a aquest joc alternatiu i normalitzat que es defineix com a clar i sincer i amaga ombres que mai sortiràn a la llum.
Per això són ombres.
Només sentir els pensaments al meu cap se'm fa extrany, des que tinc ús de raó espiritual i sexual que t'he tingut al meu costat, més o menys implicats, més o menys agradables l'un amb l'altre, més o menys atrets, però sempre hi érem.
I podria esperar, quinze anys més, si fes falta, però atempta contra la meva dignitat, encara que ens intentem convencer del contrari. Perquè quan ens esperàvem plegats no importava, l'equilibri passava per damunt del gènere i dels dies del calendari.
Però esperàvem davant excuses que ens importàven, que ens lligàven i que ens seduïen d'una manera plena, hi volcàvem cos i ànima, i ho acceptàvem alegrant-nos l'un per l'altre de ser feliços amb algú altre. I la distancia creixia amb tota llibertat i acceptació, i amb tota la raó del món.
Ara no, ara la distància hi és però segueixes jugant, a voltes. Altres esquerp, altres em convides a sopar, a dinar i a sopar, i anem a la platja i fem broma i ens expliquem les penes, però sense abraçades ni petons ni picades d'ullet entre roques blanques o coves que fan de cuina, però res més, i ni m'has preguntat què n'opino jo, d'aquest joc.
Aquestes no eren les regles.

I amb tu sembla que el temps em fa oblidar com em sento, i hi torno, si em busques, i oblido les ganes que en tenia i tenir-te davant i veure't marxar sense ni una abraçada ni una paraula bonica. Ho oblido tot i torno a ser allà, fent-te l'amor.
Aquesta vegada, però, sembla que és diferent, sembla que, mútuament, és de debò.
Escrivint aquestes línies recordo haver pensat el mateix en diverses ocasions anteriors.
Tot i això, la sensació és diferent.
Avui serà diferent

Crònica d'una nit

Treure a passejar una gossa embriagada a les 5 del matí, plovent i semblar personatges de la sibèria amb cares més alegres.
Retrobaments que després de quatre línies de memòria i posada al dia ja semblen aquella normalitat que fa anys era la nostra. Quan la universitat era la casa, i la vida.
Teatres frustrats i gent en la memòria que encara és a més llocs que a la memòria.
Músiques de play station que són dignes d'una rave, tractes més que favorables en tant al percentatge de beguda espirituosa dins el cubata.
Osteopatía bioenergètica cel·lular a les escombraries, regatejant les cerveses una nit de pluja al barri amb més humor de la ciutat, i coses que queden pendents, per repetir ben aviat.

dijous, 3 de novembre de 2011

No-control

Viure el moment, amb tota la intensitat.
Ara, aquest. El proper moment, el proper segon, tot pot canviar. Nno saps què passarà. Una circumstància et pot fer variar el rumb. Una acció canviar la teva direcció, la reacció.
Escoltar. I no parlo de les paraules.
Aquesta és la clau per formar part del tot que ens envolta.
Escoltar-lo i deixar-s'hi portar, a vegades endur, com una corrent marina, i disfrutar.
Deixar de controlar-ho tot i gaudir aquest no-control, a on et porta.
 Descobrir, disfrutar i redescobrir-te.

divendres, 28 d’octubre de 2011

v-c-o-dmo




Palabras sin cara
esculpidas con rapidez
o no
escupitajos con rima
cierta rábia
y algo de sexo
explícito a veces.

Frío alrededor
aunque noches
rompan ése hielo al teclear
la complicidad efímera
de dos cuerpos calientes

Cambio libros por birras
(sin mariconadas, nada de Estrella)
y algo de vino bueno
sin família, por favor, 
la mía me basta
aunque no me sobre.

Contar ratas
en ratos que no acaben, 
caos, ruido y formas
en forma de dibujos
que no logro entender.

Pero hagamos esto bien
nada de tratos prostitutivos
sólo alcohólicos con nombre
sin rastro
palabras
que se materializan
humidificadores que se pierden
(siempre tuvimos manos)

Uno más, qué más da
también te la suda
floja, 
r
 e
   s
    b
      a
        l
          a
            n
              d
                o
entre años que no se eternizan
o sí.

Gargantas
que no superan
ciertas noches, 
tal vez ahora cueste más
(o no)

Las mismas cicatrices, 
algún orgasmo más
            que ayer
y tal vez algo que contar
aunque el tiempo no cuente.

25.10.11



dilluns, 19 de setembre de 2011

A vegades penso que ens compliquem massa la vida, que li donem massa voltes a coses ben senzilles en realitat, però no sé parar.
A l'escola ningú ens en va ensenyar a frenar els impulsos, a gestionar les emocions ni a sobreviure sentimentalment a la vida.
I potser no cal. Potser la pròpia existència és qui treva rere trava, pedra rere decepció i pas rere pas ens va ensenyant a gestionar-nos, amb totes les seves conseqüències.

Perquè potser és tan senzill com si et vull veure et truco, i si no, no. Però potser intervenen aspectes o sensacions o sentiments o respostes que no ens ve de gust sentir. I potser, encara que sigui o sembli el complicat, el més senzill és convertir-se en desertora, en peça passiva dins el joc, arriscant-se a passar a segon pla, però amb l'esperança de trobar una reacció a l'altre costat de camp de joc que canvii el curs de les coses. Potser això, és el més senzill. Si més no el més honest, encara que potser pretensiós.

De mentres, sobreviurem la vida entre ciència, noves coneixences i sobretot, sobretot, els pilars, els imprescindibles (tot i que és un concepte del que discrepo, en aquest cas sí, ho són), aquells a qui en majúscules els convé el nom d'amics, per ser-hi, per fer-se sentir, i fer-me, quan ho necessito, somriure hores i hores entre cerveses, wiskies i bona música.

dissabte, 30 de juliol de 2011

Persones que et canvien la vida. Inventari Nº 1

És curiós com a vegades una persona et pot canviar la vida.
Albert Espinosa en parla al seu "Món groc", aquelles persones grogues que et trobes al viatge, t'acompanyen una, algunes o totes les estacions, o aquelles que simplement, inclús sense conèixer-les massa, et canvien la vida.

En Martí. Em va costar massa anys acceptar-ho, però va ser la primera persona de qui em vaig enamorar.  Amb els anys he entès que potser havia de ser així. Per aconseguir el que tenim ara. La confiança extranya i la certesa que passi el que passi, ens tenim l'un a l'altre. La seva humiltat i la seva artística manera d'amagar tanta intel·ligència és tota una lliçó de com ser sense necessitat de fer.

La Montse. Ella és, en majúscules, un exemple de la força dels somriures per a sobreviure. Algú que saps que si xiules perquè necessites una abraçada, farà els quilòmetres que faci falta per a ferte-la. Algú que m'ha ensenyat que es pot estimar tantíssim encara que la distància existeixi. Qui fa de les bogeries experiències i moments inoblidables per als records de ja tants anys de la nostra desteixida memòria.

L'Ashraf. Ell em va canviar la manera d'entendre la lluita, la identitat i l'amistat. Amb ell aprenc cada dia que la força d'una mirada o un somriure pot amb qualsevol exèrcit. Aprenc a tenir cada vegada més clar que si les coses canvien és perquè som capaces de canviar-les. No importa d'on venim, importa on ens trobem i com caminem plegats.

La Patri. Ella és, sens dubte, una "groga" de la meva vida. qui només de mirar-me als ulls sap totes les paraules que vindran a continuació. Qui trenca la transparència dels meus murs. No sóc de fingir gaire res, però amb ella mai ha fet falta, seria impossible.  Recordo unes cintes de cassette que he perdut on fa quinze anys es solidificava el que ara tenim.

L'Alberto. Ell és indescriptible. Però amb ell he après que mai res és el que sembla, que el cinema i la il·lustració poden ser molt més que art, poden ser caos. Ell és qui aporta el caos a la meva vida, i el seu caos implica reflexions conjuntes i conclusions conjuntes que ens fan créixer.


L'Eli. Una germana. Com m'ha canviat la vida? doncs amb ella he entès que les persones ens necessitem, he après a demanar ajuda. He après que la premisa dels somriures és la correcta. He après que el carisma
es contagia si estàs amb la persona correcta.

En Pedro. Ell em va ensenyar que les decisions són nostres, però la resta no. Que no existeixen les casualitats, i que les causalitats no deixen de ser sincronicitats planetàries. Que som tan petits que la nostra ment és incapaç d'imaginar-ho, i que la lluna, Ella, m'afecta més del que em pensava.

L'Anna. L'Amélie. Ella és l'essència dels detalls, la tendresa en el gest. La racionalitat i la coherència. La constància i el meu lligam amb tots aquests atributs que a vegades escassegen. I si, és qui em recorda, sense saber-ho i quan cal, que no tinc complexes.

En Biempi, que m'ha canviat la vida en la manera de veure als homes, amb tota la seva masculinitat física i actitudinal, i tota la sensibilitat i  comprensió que els tòpics ens han portat a no relacionar-ho amb els homes. Al seu costat tot plegat té més sentit, és el vincle amb la realitat més dura del món en el què vivim i la llunyana galàxia a la que els pensaments ens poden transportar, entre ciència, teories i vocabularis que només les cerveses entenen.

La Maria. Amb ella es va crear un efecte dominó de coneixences que ens han portat a molts canvis importants a les nostres vides. Ella m'ensenya el valor, la dedicació a canviar les coses i l'esperança a ser capaç, encara que a vegades s'esquerdi. Dones sòlides, i tot el que això  implica.

I aquest post ha començat, perquè avui una persona m'ha canviat la vida.

En Lazlo Pearlman, dinamitador de dogmes i terrorista dels perjudicis, m'ha canviat la manera d'entendre el gènere, i de concebre la persona. Potser obligada a reflexionar sobre quelcom que mai t'havies plantejat, el constant canvi i la llibertat de les persones a ser només això, persones, i decidir els seus canvis.

dimecres, 20 de juliol de 2011

Misteris

Per l'Alex


Posar un parell de mitjons a la rentadora entre d'altres coses i treure'n un de sol quan acaba la bugada és, com diu l'Alex, un dels grans misteris d'aquesta vida.
N'hi ha d'altres, si t'hi poses a pensar una estona... Sempre que decideixes agafar el paraigües deixa de ploure tot just arribes al primer destí i sí, és un d'aquells dies que has de fer tantes coses sense passar per casa que acabes carregant el bastó impermeable tot el dia, i com plovia tant has decidit que el plegable era massa poca cosa i has agafat el gran. 


O quan perds alguna cosa reemplaçable, unes claus, unes ulleres, les estisores de cuina (on s'amagaràn si sempre les deixes al mateix lloc?) i per fi, després de donar als objectes un temps prudencial perquè apareguin, i no ho fan, decideixes reemplaçar-los, gastar-te els quartos en unes ulleres noves, una còpia de les claus, o anar al Cofac a per unes altres estisores de cuina. Tornes cap a casa amb el teu nou objecte, pensant inevitablement que com a l'antic se li acudeixi aparèixer et sentiràs mes imbècil del que et sents mentre camines. I si, se'n riuen a la cara perquè ara són parelles d'objectes dins les quatre parets del teu pis, quan al dia següent apareixen plàcidament en un lloc visible als teus ulls, un lloc on ja hi havies buscat i rebuscat, el SEU lloc, allà on abans no hi éren...


Potser en tot això Murphy hi té algun tipus d'influència sobrenatural o naturalment estudiada. Qui sap...

Inconscientment del subconscient


Fumo l’oblit
del record
del regust àcid
de l’última nit.
Escric en vers
allò que la ment
no em deixa dir
la paraula evoca
el que s’escola
inconscientment
del subconscient.
Que m’atraus
més del que crec,
egoïsta, perdut
o sense diners,
ni mite ni màgia
això no és,
és quelcom més.
Universalitzar
tots els sentiments
l’estima, l’eufòria
la ràbia, el misteri
de conèixer
el que s’amaga
rere la teva ment
que no som iguals,
però tampoc diferents.
El teu afany
per no fer mal
que me’n facis
perquè m’ho he buscat
que pateixis tu
i que no ho pugui suportar,
que no tinguem res
que perdonar
només per celebrar
petits instants
d’una esporàdica
felicitat.
Per cert,
me n’oblidava
felicitats
per ser capaç
d'acceptar
les paraules més dures
que no he dit mai,
per ser així
per estimar-te tant
per ensenyar-me’n a mi,
perquè ja saps
que sóc aquí
que t’escolto
que t’entenc
i que m’importes,
això vull dir
ni més ni menys.
No permetis que l’oblit
s’apoderi de mi
ni que el teu cap
et separi de tot
el que hem construït.

(més versos del 2005, el blog perdut i retrobat)

RATAFIES




Un to més i ell penjarà, el telèfon ja no tornarà a sonar. Quan el to acaba, torna a col·locar el telèfon al seu lloc. Aquest últim so se li ha fet massa curt, però s’ha promès que no hi tornaria, no es vol fer pesat.
A quatre quilòmetres, una casa, al poble número 2. (tenint en compte que al nº 1, hi ha el noi). Al pis de dalt de la casa del poble 2, sona el telèfon per última vegada, però ella no ho sap, això. Si algú li hagués dit, l’hauria agafat… Només es volia fer rogar un xic. 
No es coneixien encara, feia dues setmanes havien coincidit a les Festes Majors del poble número 3, a quatre quilòmetres del 2, i sis de l’1, i tot i ser una comarca petita, no s’havien vist mai.
Aquella nit, al poble número 3, es van creuar les seves mirades, i després d’un parell de copes, ell se li havia acostat, i li havia demanat el numero de telèfon a ella,quedant en trucar-se dissabte al vespre.
Ella ja sap qui hi havia a l’altre cantó de l’auricular, i no l’ha volgut agafar. Ha esperat que torni a sonar, però ella no sap que és l’ultima vegada.
Al poble número 1, ell se sent enganyat, pensa que ella s’ho ha repensat, i decideix quedar amb els amics, anar a fer una Ratafia, a veure si s’esvaeix. Però els amics no paren de preguntar què ha passat amb la noia del poble número 3 (que no és del 3, sinó del 2, però ells no ho saben, això).
Ella, a 4 Km d’ell, corre a agafar el telèfon, que torna a sonar. Però no és ell, és la seva amiga, la de l’insomni.
L’amiga li pregunta com ha anat amb el noi del poble número 3 (que en realitat no és del 3, és de l’1, però elles no ho saben, això), però ella no té ganes de parlar-ne, prefereix anar a fer una Ratafia. Pacten anar al poble número 1, que es veu que la fan bona…es trobaran a la taberna del poble 1.
L’amiga de l’insomni arriba abans, i seu a una taula. Al costat hi ha quatre nois prenent una Ratafia. L’amiga de l’insomni es mira el noi, i hi ha joc de mirades. Ell es beu la Ratafia d’un glop, i s’hi acosta a demanar-li el telèfon.
Li dóna. Queden que es trucaran al vespre.  L'amiga de l'insomni pensa que es farà esperar, que ell haurà de trucar dues vegades.
Ell pensa que aquesta vegada no insistirà, que només trucarà un cop.
Els quatre nois marxen. Passats deu minuts, arriba
Ella.

Xocolates tendres (2005)


Ella va entrar a aquella xocolateria de 1808, amb la intenció de prendre’s un cafè amb llet, però l’home que la va atendre, quan li va dir bona tarda, va provocar en ella una reacció extranya i de la seva boca només van poder sortir dues paraules;
- “"Un xocolate”
Estava a Saragossa, i allà parlaven un idioma que no era el seu, però que degut a la dependència político-econòmica que el seu país natal mantenia amb aquell, entenia i parlava correctament.
-“Tomará xurros, ¿no?”
-“no gracias, pero un azucarillo con el xocolate sí que voy a tomar”.
Ella era molt dolça, però tot i això tot li agradava amb extra de sucre; el cafè, la xocolata, el suc de taronja, la llet…
L’home que hi havia darrere el mostrador li va posar el sobret de sucre al plat, però li va dir;
-“no te lo pongas antes de probar-lo”,- mentre somreia, i sabia perfectament que ella no s’acabaria posant el sucre a la tassa, perquè conexia perfectament la seva recepta, la que paria cada matí a les 4 quan es llevava.
Ell sabia que feia la xocolata més bona de tot Saragossa, però ella no. Ella només sabia que era metge, perquè havia vist una orla de graduació amb una fotografia seva a la paret de la botiga.
Al fer la primera degustació, ella de seguida va pensar en la pel·lícula “Xocolat”. Aquell home sabia el punt perfecte que li agradava a ella la xocolata, i l’havia encertat. Ella mai havia probat res semblant, ni tansols les tasses que li preparava els diumenges la seva àvia feia anys.
No recordava un gust tan bo en la memòria de la seva no massa llarga vida.
Una dosi d’amor, de color marró, espès, agradable, que cobria tot el paladar de bons pensaments.
Durant aquella estona, que va intentar allargar al màxim sense que es perdés l’escalfor, les preocupacions que tenia van desaparèixer, no tenia fred, no pensava en la persona que estimava, que era lluny, a l'altra banda de l'oceà i sense donar senyals de vida, no pensava en el viatge que estava a punt de fer, ni en la persona que l’esperava a la propera estació que parés, Madrid. No pensava en rebre cap trucada, ni cap missatge informant d’una mala notícia referent a l’home amb qui somniava cada nit.
Tot això no ho pensava. Fins que la xocolata es va acabar, i el metge de l’ànima amb receptes de cacau, li va anunciar que havia de tancar el local.
De cop, va sortir d’un món dolç per tornar a l’estació d’autobusos gris i amb olor a monòxid de carboni, desangelada i trista, que els seus ulls no volien veure, i a pensar coses que, per contradictori que sembli, la seva ment no volia escoltar.
Va agafar aquell autobús, i va continuar el seu camí, amb un regust dolç, però amarg, de la millor xocolata que mai més prendria.

Un poema que algú em va escriure des de molt lluny...fa 5 anys


RECORDANDOTE
La nostalgia me invade y se despierta la añoranza.
Mi imaginación dibuja tu silueta en la penumbra,
te tengo, y estás ausente en este abrazo,
flotando en mi sueño y sin poder palparte.
Mis caricias zozobran en la tupida niebla que me rodea,
busco tu cuerpo anclado entre sus nieves blancas,
y mis besos son acrobatas en el aire
serpenteando tinieblas sin hallar tu forma.
Mi subconsciente impulsando tu imagen,
mi sonrisa culumpiándose en tu recuerdo,
mi sentimiento buscando la calma en tu sombra
y un te quiero perdido en la lejania del alma
azotado por la soledad y la tristeza de tu vacío
cabalga inquieto para llegar a tu presencia
como jinete ciego, por las llanuras de tu amor.
Un poema que escric pensant en tu, un matí a l’aeroport