divendres, 11 de novembre de 2011

Converses infinites

Costa acceptar que la complicitat, la confiança, els somriures s'han acabat.
Que aquella primera abraçada que tantes altres ens en va portar s'han acabat.
Que la integritat que pensava que existia s'ha esmicolat com els vidres d'un cotxe en un accident a les 6 de la matinada.
Les hores, els dies, les nits i les copes que acompanyaven converses infinites i teories no gaire desproporcionades han quedat dins un calaix en unes escombraries dels nostres cervells.

No és fàcil conèixer i saber de nous camins que no imaginava.
Tampoc seguir sense pensar-te.
Deixar de buscar-te.
Compartir espais sense compartir-nos.


No és fàcil, però és necessari. Oblidar amb els dies els somriures, les mirades i els tactes.
Rememorar la realitat perquè no sigui tan dolorós.
Recordar qui ets, ets el que fas. Fas el que vols.
I alegrar-te per tot el que et passa, tantes coses bones. Tenir la sort de no estar perdent el temps amb algú a qui el temps no li passa.
Temps guanyat, doncs
batalla ferida, però guanyada.

11.11.11

dijous, 10 de novembre de 2011

Ronda enllà

Torno a l'adolescència
pura, enemiga dels desitjos
sexuals, interns, primitius
que tant m'agraden.
Els creix, ens empresona
dins un voler i no poder
malvat, naturalment
antinatural
el cos en contra del propi cos
a favor
en contra
a favor
en contra
ens quedem en aquells 16
llengües que es saluden
sense mans, avui
coses pendents
literatura
massa cinema
i més música.

I avui si.
Intentant evitar
figures literàries
que t'evoquen somriures
previs  a moderacions
provistes de
faltes de confiança
encara,
i algun tipus de paraula malsonant
alguna altra que t'inventes
o que t'has quedat
d'aquella relació
de fa dies.

Barris de fusta,
herències que es negocien a des-temps
lladres de minuts entre alcohols desconeguts
i Jack's que semblen aigua amb sucre.

Només
que amb 16
no havíem de conduir
fins a casa.

09-11-11

diumenge, 6 de novembre de 2011

HD


USB
PDF
PPT
PPS
PSP
TDT
DVD
DIVX
JPG
TIFF
GPS
ABS

vida de molts

tocar la terra humida amb les mans, i enfonsar-les (gràcies, Feliu)

entrar a poc poc, nua, a l'aigua de les cales de l'empordà

estirar-me a la terrassa i mirar els estels, i la via làctea els dies que es veu, veure com júpiter es mou, i trobar mart, i cassiopea i les 7 nimfes que orió volia enxampar...

fondre't amb la sorra de la platja i deixar que el Sol et carreegui d'energia sense necessitat de connectar-te a cap bateria

mirar una vall en ple hivern amb l'anorak, els guants i la bufanda, i notar el nas fred

despertar-te amb l'olor del cafè i una rosa perquè avui algú ha pensat que et faria feliç

Caminar pels carrers de la Barcelona llegendària sense ningú, i que t'hi sentis a gust.


VIDA





21-7-2009

PART


Dins un llibre


de pàgines en blanc


neix la meva primavera.
17-8-2009


Renuncio a viure


Renuncio a viure
sense somriure
sense mirar-vos
entendre-us
(si més no intentar-ho)
lluitar per sobreviure
cridar i cantar
sense escriure.


Renuncio a viure
sense sentir
jugar i ballar
amb els teus ulls de nit
sense llegir
sense les bones estones
o moments més humits
els bons amics
i l'eterna cerca
de l'essència
d'aquest món tan extrany
on allò material
té un valor inexplicable
on governa qui no en sap
i els qui en saben
en saben massa
on la música malviu
per por de ser escoltada
on les llegendes desapareixen
qualsevol albada
a la franja de Gaza...

17-8-2009



I cada dia més nostres

                                            A Montse G.
Tenir-te
sense posseir és
sentir-te a prop
a tants quilòmetres
saber-te aquí
quan et necessito,
córrer si cal
quan no puguis tu
i posar la Terra
cap per avall
per demostrar-te el que som

És sentir
que m'entens
i entendre't
disfrutar escoltant-te
i saber que m'escoltes

És riure, plorar, cantar i criticar
ballar, fer el boig i regatejar

sabent-nos vives

i cada dia més nostres

sense deixar de ser nosaltres

18-8-2009

Patxaran de la terra

Avui que encara hi ets, avui que l'amistat torna a ser el que era abans, i que quasi m'atreviria a dir el que ha estat sempre, avui ja no trobo a faltar les nostres abraçades.
Perquè em fas sentir arrelada a la terra, d'una manera molt pura, o massa impura, la qüestió de moral és susceptible als cossos que la viuen, ja se sap.
Perquè el temps passa i no massa, i seguim essent nosaltres, i els records em vénen a la ment (sense poder estar ara i aquí, llavors i allà alhora) mentre em dius que la tendresa segueix estant al mateix lloc, no decau, i la mirem, mentre sona música francesa que no recordo...

Avui que encara hi ets, et vull dir que ja no et trobo a faltar.



6-9-2009

Crit a l'inconscient col·lectiu

Vine, si notes que et miro
encara que stiguis d'esquena

Parla'm si una sensació extranya
et tempta a que ho facis.

Estima'm
encara que no t'ho demani,
quan més ho necessiti,
i per poc que ho mereixi
si el teu inconscient
t'evoca a fer-ho.



06-09-2009

dijous de fontana

Avui tinc ganes d'escriure
tansols d'una part de tu
com qui troba un somriure
d'escales mecàniques
un dijous a Fontana,

Escrivint i descrivint viatges
vivint i fent-nos viure experiències
allunyant-nos les pors,
rient amb les paraules,
somniant amb els verbs,
coneixent persones sense haver-les conegut,
parlant la música (i quantes paraules ens faltàven...)

Les deu, acabem això,
les dotze, han tancat el metro,
les dues, passejem,
entre somriures, rialles i abraçades
Ja no plou, perfecte, he d'estendre la roba
Merda!! ...tenia la roba estesa!!





5-2-2010

Tenia quatre banderes

Vinc
d'una terra
de riu i de secar
de pesca i mines,
de cirulos i llaüts
on Moncada i el seu cocodril
treien històries a la deriva
Ebre avall, fins a les llibreries.

Vinc
d'una terra
on la frontera
no és la llengua
que és la meva, que és aquesta,
sinó les línies del mapa
que vol separar-nos
de les quatre banderes
que Martí i Pol no va oblidar...





10-2-2010

AJTALP

Què queda
si una platja sense mar
desperta dels meus somnis
per abraçar-me
entre la inmensitat
d'aquest irreal oceà?



10-2-2010

Hi ha qui...

Escriure per sobreviure
i viure sense saber què escriure.

Uns marxen per sempre,
per altres només és temporal.

Hi ha qui malviu sense somriure
i qui sense ell no té sentit el viure.

Els que se'n van diuen que marxen
i els que marxen prometen tornar.

L'importaant, però, sempre ha estat
poder dir amb paraules
el que els altres han oblidat.



12-2-2010

El fràgil art d'un gest senzill


El fràgil art
d'un gest
tan senzill
que enamora
inevitablement
qualsevol dona

Un somriure
insinua
nits de màgia
davant la llar de foc
al teu costat
vinils de jazz
vins negres
passió i peus freds
entre tendresa

Músiques d'arreu
projectes fets a mida
un carrer, i la sort
que ens troba
i coincidim... la vida.

25-02-2010

Ombres trobades dins d'un calaix


Sempre he pensat que hi seria sempre.
Obviament que tu també hi series.
Però que encara i quan no hi fossis, jo t'esperaria, sense recança, sense retrets ni comentaris més enllà dels del postre d'un sopar amistós.
Perquè això nostre mai s'havia assemblat a l'amor, i anava més enllà de l'amistat, sobrepassant quilòmetres, persones i relacions.
I ja no et vull esperar més. Tu no hi ets, i sense excusa, i a estones jugues al jocs de sempre, però ja no hi ha partida, no vull jugar més a aquest joc alternatiu i normalitzat que es defineix com a clar i sincer i amaga ombres que mai sortiràn a la llum.
Per això són ombres.
Només sentir els pensaments al meu cap se'm fa extrany, des que tinc ús de raó espiritual i sexual que t'he tingut al meu costat, més o menys implicats, més o menys agradables l'un amb l'altre, més o menys atrets, però sempre hi érem.
I podria esperar, quinze anys més, si fes falta, però atempta contra la meva dignitat, encara que ens intentem convencer del contrari. Perquè quan ens esperàvem plegats no importava, l'equilibri passava per damunt del gènere i dels dies del calendari.
Però esperàvem davant excuses que ens importàven, que ens lligàven i que ens seduïen d'una manera plena, hi volcàvem cos i ànima, i ho acceptàvem alegrant-nos l'un per l'altre de ser feliços amb algú altre. I la distancia creixia amb tota llibertat i acceptació, i amb tota la raó del món.
Ara no, ara la distància hi és però segueixes jugant, a voltes. Altres esquerp, altres em convides a sopar, a dinar i a sopar, i anem a la platja i fem broma i ens expliquem les penes, però sense abraçades ni petons ni picades d'ullet entre roques blanques o coves que fan de cuina, però res més, i ni m'has preguntat què n'opino jo, d'aquest joc.
Aquestes no eren les regles.

I amb tu sembla que el temps em fa oblidar com em sento, i hi torno, si em busques, i oblido les ganes que en tenia i tenir-te davant i veure't marxar sense ni una abraçada ni una paraula bonica. Ho oblido tot i torno a ser allà, fent-te l'amor.
Aquesta vegada, però, sembla que és diferent, sembla que, mútuament, és de debò.
Escrivint aquestes línies recordo haver pensat el mateix en diverses ocasions anteriors.
Tot i això, la sensació és diferent.
Avui serà diferent

Crònica d'una nit

Treure a passejar una gossa embriagada a les 5 del matí, plovent i semblar personatges de la sibèria amb cares més alegres.
Retrobaments que després de quatre línies de memòria i posada al dia ja semblen aquella normalitat que fa anys era la nostra. Quan la universitat era la casa, i la vida.
Teatres frustrats i gent en la memòria que encara és a més llocs que a la memòria.
Músiques de play station que són dignes d'una rave, tractes més que favorables en tant al percentatge de beguda espirituosa dins el cubata.
Osteopatía bioenergètica cel·lular a les escombraries, regatejant les cerveses una nit de pluja al barri amb més humor de la ciutat, i coses que queden pendents, per repetir ben aviat.

dijous, 3 de novembre de 2011

No-control

Viure el moment, amb tota la intensitat.
Ara, aquest. El proper moment, el proper segon, tot pot canviar. Nno saps què passarà. Una circumstància et pot fer variar el rumb. Una acció canviar la teva direcció, la reacció.
Escoltar. I no parlo de les paraules.
Aquesta és la clau per formar part del tot que ens envolta.
Escoltar-lo i deixar-s'hi portar, a vegades endur, com una corrent marina, i disfrutar.
Deixar de controlar-ho tot i gaudir aquest no-control, a on et porta.
 Descobrir, disfrutar i redescobrir-te.