dissabte, 30 de juliol de 2011

Persones que et canvien la vida. Inventari Nº 1

És curiós com a vegades una persona et pot canviar la vida.
Albert Espinosa en parla al seu "Món groc", aquelles persones grogues que et trobes al viatge, t'acompanyen una, algunes o totes les estacions, o aquelles que simplement, inclús sense conèixer-les massa, et canvien la vida.

En Martí. Em va costar massa anys acceptar-ho, però va ser la primera persona de qui em vaig enamorar.  Amb els anys he entès que potser havia de ser així. Per aconseguir el que tenim ara. La confiança extranya i la certesa que passi el que passi, ens tenim l'un a l'altre. La seva humiltat i la seva artística manera d'amagar tanta intel·ligència és tota una lliçó de com ser sense necessitat de fer.

La Montse. Ella és, en majúscules, un exemple de la força dels somriures per a sobreviure. Algú que saps que si xiules perquè necessites una abraçada, farà els quilòmetres que faci falta per a ferte-la. Algú que m'ha ensenyat que es pot estimar tantíssim encara que la distància existeixi. Qui fa de les bogeries experiències i moments inoblidables per als records de ja tants anys de la nostra desteixida memòria.

L'Ashraf. Ell em va canviar la manera d'entendre la lluita, la identitat i l'amistat. Amb ell aprenc cada dia que la força d'una mirada o un somriure pot amb qualsevol exèrcit. Aprenc a tenir cada vegada més clar que si les coses canvien és perquè som capaces de canviar-les. No importa d'on venim, importa on ens trobem i com caminem plegats.

La Patri. Ella és, sens dubte, una "groga" de la meva vida. qui només de mirar-me als ulls sap totes les paraules que vindran a continuació. Qui trenca la transparència dels meus murs. No sóc de fingir gaire res, però amb ella mai ha fet falta, seria impossible.  Recordo unes cintes de cassette que he perdut on fa quinze anys es solidificava el que ara tenim.

L'Alberto. Ell és indescriptible. Però amb ell he après que mai res és el que sembla, que el cinema i la il·lustració poden ser molt més que art, poden ser caos. Ell és qui aporta el caos a la meva vida, i el seu caos implica reflexions conjuntes i conclusions conjuntes que ens fan créixer.


L'Eli. Una germana. Com m'ha canviat la vida? doncs amb ella he entès que les persones ens necessitem, he après a demanar ajuda. He après que la premisa dels somriures és la correcta. He après que el carisma
es contagia si estàs amb la persona correcta.

En Pedro. Ell em va ensenyar que les decisions són nostres, però la resta no. Que no existeixen les casualitats, i que les causalitats no deixen de ser sincronicitats planetàries. Que som tan petits que la nostra ment és incapaç d'imaginar-ho, i que la lluna, Ella, m'afecta més del que em pensava.

L'Anna. L'Amélie. Ella és l'essència dels detalls, la tendresa en el gest. La racionalitat i la coherència. La constància i el meu lligam amb tots aquests atributs que a vegades escassegen. I si, és qui em recorda, sense saber-ho i quan cal, que no tinc complexes.

En Biempi, que m'ha canviat la vida en la manera de veure als homes, amb tota la seva masculinitat física i actitudinal, i tota la sensibilitat i  comprensió que els tòpics ens han portat a no relacionar-ho amb els homes. Al seu costat tot plegat té més sentit, és el vincle amb la realitat més dura del món en el què vivim i la llunyana galàxia a la que els pensaments ens poden transportar, entre ciència, teories i vocabularis que només les cerveses entenen.

La Maria. Amb ella es va crear un efecte dominó de coneixences que ens han portat a molts canvis importants a les nostres vides. Ella m'ensenya el valor, la dedicació a canviar les coses i l'esperança a ser capaç, encara que a vegades s'esquerdi. Dones sòlides, i tot el que això  implica.

I aquest post ha començat, perquè avui una persona m'ha canviat la vida.

En Lazlo Pearlman, dinamitador de dogmes i terrorista dels perjudicis, m'ha canviat la manera d'entendre el gènere, i de concebre la persona. Potser obligada a reflexionar sobre quelcom que mai t'havies plantejat, el constant canvi i la llibertat de les persones a ser només això, persones, i decidir els seus canvis.

dimecres, 20 de juliol de 2011

Misteris

Per l'Alex


Posar un parell de mitjons a la rentadora entre d'altres coses i treure'n un de sol quan acaba la bugada és, com diu l'Alex, un dels grans misteris d'aquesta vida.
N'hi ha d'altres, si t'hi poses a pensar una estona... Sempre que decideixes agafar el paraigües deixa de ploure tot just arribes al primer destí i sí, és un d'aquells dies que has de fer tantes coses sense passar per casa que acabes carregant el bastó impermeable tot el dia, i com plovia tant has decidit que el plegable era massa poca cosa i has agafat el gran. 


O quan perds alguna cosa reemplaçable, unes claus, unes ulleres, les estisores de cuina (on s'amagaràn si sempre les deixes al mateix lloc?) i per fi, després de donar als objectes un temps prudencial perquè apareguin, i no ho fan, decideixes reemplaçar-los, gastar-te els quartos en unes ulleres noves, una còpia de les claus, o anar al Cofac a per unes altres estisores de cuina. Tornes cap a casa amb el teu nou objecte, pensant inevitablement que com a l'antic se li acudeixi aparèixer et sentiràs mes imbècil del que et sents mentre camines. I si, se'n riuen a la cara perquè ara són parelles d'objectes dins les quatre parets del teu pis, quan al dia següent apareixen plàcidament en un lloc visible als teus ulls, un lloc on ja hi havies buscat i rebuscat, el SEU lloc, allà on abans no hi éren...


Potser en tot això Murphy hi té algun tipus d'influència sobrenatural o naturalment estudiada. Qui sap...

Inconscientment del subconscient


Fumo l’oblit
del record
del regust àcid
de l’última nit.
Escric en vers
allò que la ment
no em deixa dir
la paraula evoca
el que s’escola
inconscientment
del subconscient.
Que m’atraus
més del que crec,
egoïsta, perdut
o sense diners,
ni mite ni màgia
això no és,
és quelcom més.
Universalitzar
tots els sentiments
l’estima, l’eufòria
la ràbia, el misteri
de conèixer
el que s’amaga
rere la teva ment
que no som iguals,
però tampoc diferents.
El teu afany
per no fer mal
que me’n facis
perquè m’ho he buscat
que pateixis tu
i que no ho pugui suportar,
que no tinguem res
que perdonar
només per celebrar
petits instants
d’una esporàdica
felicitat.
Per cert,
me n’oblidava
felicitats
per ser capaç
d'acceptar
les paraules més dures
que no he dit mai,
per ser així
per estimar-te tant
per ensenyar-me’n a mi,
perquè ja saps
que sóc aquí
que t’escolto
que t’entenc
i que m’importes,
això vull dir
ni més ni menys.
No permetis que l’oblit
s’apoderi de mi
ni que el teu cap
et separi de tot
el que hem construït.

(més versos del 2005, el blog perdut i retrobat)

RATAFIES




Un to més i ell penjarà, el telèfon ja no tornarà a sonar. Quan el to acaba, torna a col·locar el telèfon al seu lloc. Aquest últim so se li ha fet massa curt, però s’ha promès que no hi tornaria, no es vol fer pesat.
A quatre quilòmetres, una casa, al poble número 2. (tenint en compte que al nº 1, hi ha el noi). Al pis de dalt de la casa del poble 2, sona el telèfon per última vegada, però ella no ho sap, això. Si algú li hagués dit, l’hauria agafat… Només es volia fer rogar un xic. 
No es coneixien encara, feia dues setmanes havien coincidit a les Festes Majors del poble número 3, a quatre quilòmetres del 2, i sis de l’1, i tot i ser una comarca petita, no s’havien vist mai.
Aquella nit, al poble número 3, es van creuar les seves mirades, i després d’un parell de copes, ell se li havia acostat, i li havia demanat el numero de telèfon a ella,quedant en trucar-se dissabte al vespre.
Ella ja sap qui hi havia a l’altre cantó de l’auricular, i no l’ha volgut agafar. Ha esperat que torni a sonar, però ella no sap que és l’ultima vegada.
Al poble número 1, ell se sent enganyat, pensa que ella s’ho ha repensat, i decideix quedar amb els amics, anar a fer una Ratafia, a veure si s’esvaeix. Però els amics no paren de preguntar què ha passat amb la noia del poble número 3 (que no és del 3, sinó del 2, però ells no ho saben, això).
Ella, a 4 Km d’ell, corre a agafar el telèfon, que torna a sonar. Però no és ell, és la seva amiga, la de l’insomni.
L’amiga li pregunta com ha anat amb el noi del poble número 3 (que en realitat no és del 3, és de l’1, però elles no ho saben, això), però ella no té ganes de parlar-ne, prefereix anar a fer una Ratafia. Pacten anar al poble número 1, que es veu que la fan bona…es trobaran a la taberna del poble 1.
L’amiga de l’insomni arriba abans, i seu a una taula. Al costat hi ha quatre nois prenent una Ratafia. L’amiga de l’insomni es mira el noi, i hi ha joc de mirades. Ell es beu la Ratafia d’un glop, i s’hi acosta a demanar-li el telèfon.
Li dóna. Queden que es trucaran al vespre.  L'amiga de l'insomni pensa que es farà esperar, que ell haurà de trucar dues vegades.
Ell pensa que aquesta vegada no insistirà, que només trucarà un cop.
Els quatre nois marxen. Passats deu minuts, arriba
Ella.

Xocolates tendres (2005)


Ella va entrar a aquella xocolateria de 1808, amb la intenció de prendre’s un cafè amb llet, però l’home que la va atendre, quan li va dir bona tarda, va provocar en ella una reacció extranya i de la seva boca només van poder sortir dues paraules;
- “"Un xocolate”
Estava a Saragossa, i allà parlaven un idioma que no era el seu, però que degut a la dependència político-econòmica que el seu país natal mantenia amb aquell, entenia i parlava correctament.
-“Tomará xurros, ¿no?”
-“no gracias, pero un azucarillo con el xocolate sí que voy a tomar”.
Ella era molt dolça, però tot i això tot li agradava amb extra de sucre; el cafè, la xocolata, el suc de taronja, la llet…
L’home que hi havia darrere el mostrador li va posar el sobret de sucre al plat, però li va dir;
-“no te lo pongas antes de probar-lo”,- mentre somreia, i sabia perfectament que ella no s’acabaria posant el sucre a la tassa, perquè conexia perfectament la seva recepta, la que paria cada matí a les 4 quan es llevava.
Ell sabia que feia la xocolata més bona de tot Saragossa, però ella no. Ella només sabia que era metge, perquè havia vist una orla de graduació amb una fotografia seva a la paret de la botiga.
Al fer la primera degustació, ella de seguida va pensar en la pel·lícula “Xocolat”. Aquell home sabia el punt perfecte que li agradava a ella la xocolata, i l’havia encertat. Ella mai havia probat res semblant, ni tansols les tasses que li preparava els diumenges la seva àvia feia anys.
No recordava un gust tan bo en la memòria de la seva no massa llarga vida.
Una dosi d’amor, de color marró, espès, agradable, que cobria tot el paladar de bons pensaments.
Durant aquella estona, que va intentar allargar al màxim sense que es perdés l’escalfor, les preocupacions que tenia van desaparèixer, no tenia fred, no pensava en la persona que estimava, que era lluny, a l'altra banda de l'oceà i sense donar senyals de vida, no pensava en el viatge que estava a punt de fer, ni en la persona que l’esperava a la propera estació que parés, Madrid. No pensava en rebre cap trucada, ni cap missatge informant d’una mala notícia referent a l’home amb qui somniava cada nit.
Tot això no ho pensava. Fins que la xocolata es va acabar, i el metge de l’ànima amb receptes de cacau, li va anunciar que havia de tancar el local.
De cop, va sortir d’un món dolç per tornar a l’estació d’autobusos gris i amb olor a monòxid de carboni, desangelada i trista, que els seus ulls no volien veure, i a pensar coses que, per contradictori que sembli, la seva ment no volia escoltar.
Va agafar aquell autobús, i va continuar el seu camí, amb un regust dolç, però amarg, de la millor xocolata que mai més prendria.

Un poema que algú em va escriure des de molt lluny...fa 5 anys


RECORDANDOTE
La nostalgia me invade y se despierta la añoranza.
Mi imaginación dibuja tu silueta en la penumbra,
te tengo, y estás ausente en este abrazo,
flotando en mi sueño y sin poder palparte.
Mis caricias zozobran en la tupida niebla que me rodea,
busco tu cuerpo anclado entre sus nieves blancas,
y mis besos son acrobatas en el aire
serpenteando tinieblas sin hallar tu forma.
Mi subconsciente impulsando tu imagen,
mi sonrisa culumpiándose en tu recuerdo,
mi sentimiento buscando la calma en tu sombra
y un te quiero perdido en la lejania del alma
azotado por la soledad y la tristeza de tu vacío
cabalga inquieto para llegar a tu presencia
como jinete ciego, por las llanuras de tu amor.
Un poema que escric pensant en tu, un matí a l’aeroport

dimarts, 19 de juliol de 2011

Malviviendo

Et poses a pensar, reflexionar amb lluna plena sobre aquelles coses que no t'agraden i fas, aquelles actituds que hauries de canviar, i costen tant, aquelles decisions que no t'atreveixes a prendre, i de cop el teu micro món se't fa un univers on sembla que ets el més important i el melic del planeta.

I no. No et pots oblidar que els teus "problemes" no són res perquè no tens una família que es raciona els iogurts a qui no saps com dir que t'han fet un ERE i no podeu pagar la lletra.

Has nascut en un país privilegiat i tens aigua potable (si, per molt normal que ens sembli, encara avui és un privilegi).

I se suposa que vivim  en un "estat del benestar", hipòcritament anomenat així  per l'escarni de la classe política envers la resta de la població, que segueixo pensant que encara riuen, d'amagat, tots ells... i en una "democràcia" que vetlla pels nostres ( nostres?) interessos, en un estat ( gràcies, Maquiavel, per la paraula que tants problemes identitaris ens ha portat) que està al límit d'un abisme econòmic, social i polític que no ens atrevim ni a imaginar gràcies a la claredat i transparència dels max media d'aquest estat tan democràtic. Europa se'n va en orris en dos dies, i som incapaços de prendre exemple de Gràcia, ens indignem, si, peo on queda el compromís, la revolució, l'intent de canviar, acabar amb aquest sistema capitalista totalitari que no ens deixa respirar i la possibilitat més bonica de subsistir que ens ofereix és què, deixar el deute extern en mans d'una Sionista anomenada Merkel? Il·lusos... Xina ens el comprarà!!!

I a les reflexions actitudinals m'atreveixo a anomenar-les problemes??