dimecres, 20 de juliol de 2011

Xocolates tendres (2005)


Ella va entrar a aquella xocolateria de 1808, amb la intenció de prendre’s un cafè amb llet, però l’home que la va atendre, quan li va dir bona tarda, va provocar en ella una reacció extranya i de la seva boca només van poder sortir dues paraules;
- “"Un xocolate”
Estava a Saragossa, i allà parlaven un idioma que no era el seu, però que degut a la dependència político-econòmica que el seu país natal mantenia amb aquell, entenia i parlava correctament.
-“Tomará xurros, ¿no?”
-“no gracias, pero un azucarillo con el xocolate sí que voy a tomar”.
Ella era molt dolça, però tot i això tot li agradava amb extra de sucre; el cafè, la xocolata, el suc de taronja, la llet…
L’home que hi havia darrere el mostrador li va posar el sobret de sucre al plat, però li va dir;
-“no te lo pongas antes de probar-lo”,- mentre somreia, i sabia perfectament que ella no s’acabaria posant el sucre a la tassa, perquè conexia perfectament la seva recepta, la que paria cada matí a les 4 quan es llevava.
Ell sabia que feia la xocolata més bona de tot Saragossa, però ella no. Ella només sabia que era metge, perquè havia vist una orla de graduació amb una fotografia seva a la paret de la botiga.
Al fer la primera degustació, ella de seguida va pensar en la pel·lícula “Xocolat”. Aquell home sabia el punt perfecte que li agradava a ella la xocolata, i l’havia encertat. Ella mai havia probat res semblant, ni tansols les tasses que li preparava els diumenges la seva àvia feia anys.
No recordava un gust tan bo en la memòria de la seva no massa llarga vida.
Una dosi d’amor, de color marró, espès, agradable, que cobria tot el paladar de bons pensaments.
Durant aquella estona, que va intentar allargar al màxim sense que es perdés l’escalfor, les preocupacions que tenia van desaparèixer, no tenia fred, no pensava en la persona que estimava, que era lluny, a l'altra banda de l'oceà i sense donar senyals de vida, no pensava en el viatge que estava a punt de fer, ni en la persona que l’esperava a la propera estació que parés, Madrid. No pensava en rebre cap trucada, ni cap missatge informant d’una mala notícia referent a l’home amb qui somniava cada nit.
Tot això no ho pensava. Fins que la xocolata es va acabar, i el metge de l’ànima amb receptes de cacau, li va anunciar que havia de tancar el local.
De cop, va sortir d’un món dolç per tornar a l’estació d’autobusos gris i amb olor a monòxid de carboni, desangelada i trista, que els seus ulls no volien veure, i a pensar coses que, per contradictori que sembli, la seva ment no volia escoltar.
Va agafar aquell autobús, i va continuar el seu camí, amb un regust dolç, però amarg, de la millor xocolata que mai més prendria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada