divendres, 29 de juny del 2012

Una data en un calendari.

Una mà amb guant de latex s'introdueix a la meva cavitat bucal per pressionar-me suaument el vòmer i mobilitzar-me així el crani.
De cop em ve una imatge al cap. Amb aquestes teràpies passa. Tema pendent. Imatge d'una mare plena de tubs pertot arreu, a la boca, a la tràquea mitjançant un forat al coll, a la caròtida, als braços, a les ingles, sondes pertot arreu i moltes maquines. el pulsiòmetre, el respirador, la pantalla de les constants vitals, el motor del matalàs antiescares, i entre tota la tecnologia hospitalària rudimentària, una mare que lluitava per tornar a somriure, o rendir-se davant la vida.
Va decidir lluitar.
I recordo que demà és un dia especial.
En els últims mesos he passat moments d'incertesa. Petits instants, tinc la premissa de no gastar energies pensant en coses si no en pots treure res de concloent, o no val la pena...
Tinc bones sensacions. Espero no estar equivocada.
Si ho estés, no tindria més remei que afrontar la realitat amb un grandissim somriure, i viure encara amb més intensitat cada moment que em regala la vida.

Em plantejo doncs, perquè no començar desde ja.
De fet, fa temps que intento no frenar-me, fer el que em ve de gust quan em ve de gust sempre que sigui amb respecte, educació i no causi mals a ningú.
Potser per això a vegades les situacions flueixen amb tanta rapidesa.
Es podria considerar precipitat, si fos forçat, però no hi ha cap intenció, de manera que simplement és el fluxe d'alguna cosa quan les persones que la construeixen no tenen por de sentir, dir, fer i desfer perquè se senten compreses, atretes i segures.

Per tant, demà no canviarien massa coses. Una data en un calendari, o no.



Creative Commons License


This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dimarts, 19 de juny del 2012

Matins de primavera

Un matí de juny una mirada et fa plantejar moltes coses. Voler més, tenir una necessitat imperant de viure instants, compartir cerveses i no deixar de veure els món des d'uns ulls que fins ara no coneixies.

Sents que fins llavors havies bloquejat sensacions per por, o per evitar situacions compromeses, però ja fa dies que vas decidir fer el que sentissis, optar per la senzillesa de les coses i tirar-te a la tendresa sense pensar en pros ni contres ni res que no sigui en el somriure que tens davant.

El cos demana més, el contacte superficial és la senzilla manera de dir, i no sempre predir, que la carn demana carn, la pell, els llavis, les mans, demanen una visita guiada per una llengua desconeguda.

I la vida continua i canvien les coses, i prens decisions que et fan sentir lliure quan sempre ho has estat, i les cadenes ara son mocadors de seda, converses sinceres dins pantalles que creies obsoletes, claus que obren tots els panys i nits humides que es fan esperar.

Un matí de primavera inspira escenaris on la no-interpretació entreveu més que una mostra pedagògica...


Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.