Una data en un calendari.

Una mà amb guant de latex s'introdueix a la meva cavitat bucal per pressionar-me suaument el vòmer i mobilitzar-me així el crani.
De cop em ve una imatge al cap. Amb aquestes teràpies passa. Tema pendent. Imatge d'una mare plena de tubs pertot arreu, a la boca, a la tràquea mitjançant un forat al coll, a la caròtida, als braços, a les ingles, sondes pertot arreu i moltes maquines. el pulsiòmetre, el respirador, la pantalla de les constants vitals, el motor del matalàs antiescares, i entre tota la tecnologia hospitalària rudimentària, una mare que lluitava per tornar a somriure, o rendir-se davant la vida.
Va decidir lluitar.
I recordo que demà és un dia especial.
En els últims mesos he passat moments d'incertesa. Petits instants, tinc la premissa de no gastar energies pensant en coses si no en pots treure res de concloent, o no val la pena...
Tinc bones sensacions. Espero no estar equivocada.
Si ho estés, no tindria més remei que afrontar la realitat amb un grandissim somriure, i viure encara amb més intensitat cada moment que em regala la vida.

Em plantejo doncs, perquè no començar desde ja.
De fet, fa temps que intento no frenar-me, fer el que em ve de gust quan em ve de gust sempre que sigui amb respecte, educació i no causi mals a ningú.
Potser per això a vegades les situacions flueixen amb tanta rapidesa.
Es podria considerar precipitat, si fos forçat, però no hi ha cap intenció, de manera que simplement és el fluxe d'alguna cosa quan les persones que la construeixen no tenen por de sentir, dir, fer i desfer perquè se senten compreses, atretes i segures.

Per tant, demà no canviarien massa coses. Una data en un calendari, o no.






This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.