diumenge, 1 de juliol de 2012

Reflexions alter-ego (literalment)

Un matí de primavera descobreixes una persona que en molt poc temps t'ha canviat els esquemes.
La complicitat, la confiança apareguda ràpida i extranyament i la presència creixen exponencialment en un temps récord.
He decidit no considerar les actuacions, paraules o actituds precipitades, degut a la fluctuositat d'aquestes, no hi ha res forçat, doncs, no etiquetem.

Però com sempre, les coses no son tan senzilles, o sí.
Les alter-reflexions em fan prendre un paper al marge, sense opinar o expressar completament el que sento per no crear influències, perquè el que sigui que s'estigui construïnt, que no sé com dir-li però sé que és sòlid, es basi en les decisions pròpies, en la reflexió personal i no en l'entorn o el que pugui treure o pensar l'altre persona sabent la teva opinió, o sentiments, que ni jo mateixa sabria com expressar. Bé, en sabria, però és una d'aquelles coses que a l'escola no ens ensenyàren, expressar lliurement els sentiments.

Per altra banda, em pregunto si perquè algú prengui decisions importants no necessita tota la informació que té al seu abast. Això em fa pensar en la possibilitat d'expressar-me senzillament, com a eina perquè la construcció del que sigui sigui sòlida i no coixegi. I entendre-ho no com una influència, sinó com una peça més del puzle de la reflexió, sent conscient que en les decisions no hi participo, ja que són reflexions internes, a nivell personal, aclariments i posicionamets de "jos" interns, que poc a veure tenen en realitat amb les persones externes,  encara que tinguin conseqüències a nivell relacional.

I penso també en les dones sòlides, per trencar amb la liquidesa. Amb aquelles premisses basades en la tendresa, en Zigmund Bauman i tot allò pel que lluitem, relacions interpersonals netes, que no s'escolin pels dits de les mans, sinceres, coherents i sòlides, amb tot el que pots dir, dit. tot el que pots sentir, expressat, ser capaç de parar per donar un punt de coherència a les decisions, tenir la llibertat per agafar una mà quan notes que ho necessiten i entendre les persones que formen part d'aquestes relacions com això, persones amb tots els seus laberints, igual que els teus, i no només com a camins del teu propi laberint.

I m'espanta sentir coses que potser és massa d'hora per sentir. Dualitat interna entre el que sents i el que hauries de sentir. Potser no és més que les ganes de conèixer a tots els nivells, tampoc em plantejo la finalitat de tot plegat, però sí que m'envaeixen sensacions de grans moments, de que som capaços de construir quelcom inèdit, dues peces d'un puzle dels que costen de trobar, on flueixen i conflueixen móns per descobrir, que no poden portar res negatiu. on créixer, aprendre i compartir es converteixen en accions fàcils. Altra vegada no sé definir la sensació que sense saber què passarà, serà genial. I tinc moltes ganes de que passin.

Però perquè això passi s'han de prendre decisions, suposo, perquè no ens lliguin cadenes visibles, les invisibles les anem trencant amb els dies, suposo.

Un matí de primavera acaba amb plantejaments que mai haguessis pogut imaginar.






Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada