L'altra cara de la lluna.

Tots som imperfectes, tenim molts defectes, uns més que altres.
Intento ser coherent, però no sempre es pot. I no sempre puc actuar en funció d'uns principis quan els principis estan regulats per sentiments.
No és fàcil, i no sempre cal lluitar contra una mateixa, perquè no li he de demostrar res a ningú, sóc com sóc, si ho vols disfrutar ho agafes i si no ho deixes.
Així que no accepto passar per alt una cosa que no se'm passa per alt. I em fa ràbia però entenc que també forma part de mi, encara que sigui un aspecte ni tant lliberal ni tan madur com hauria de ser.
Continuo tenint a flor de pell l'infant que portem dins. cada vegada més visceral i amb menys normes i menys murs i menys hipocresies i menys auto enganys.

I no passa res. És l'altra cara de la lluna. que també existeix, com el sud.
I si les decisions m'irriten, d'impotència, doncs no passa res, tampoc.
I si em fa mal, doncs tampoc passa res si expresso el que sento.
Potser no és una actitud tant infantil com sembla, en el fons dels fons.
Encara que molesti. Que no crec.

La indiferència és l'arma de qui no té armes per lluitar.
La ràbia la de qui vol anar per un camí pel qual no va.

Aquestes dues frases resumeixen el meu dia.

Un gran dia, per cert, on el #focemporda està controlat. I no veig cap homenatge enlloc als bombers, adf's, voluntaris, etc, fora de les xarxes socials. Quina vergonya de país.

I tinc la pell extremadament suau.

I avui em quedo amb aquesta cançó


This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.