dimarts, 10 de juliol del 2012

Bipolaritat sentimental.
un dia les teves paraules apunten a una ruptura amb una història que la major part del temps no et fa feliç, i acte seguit decideixes posar fi a la nostra perquè aquella situació, ´es per la que vols apostar. Olé.
de les mil possibilitats i combinacions que hi havia has escollit la millor, segons tu, en la que més perjudicats sortim nosaltres.
I jo potser sí que hagués tolerat certes coses que de normal no faria.

Deu millons de possibilitats, distanciament, continuar vivint una història sense tancar les portes d'una altra, i vas i tries la que més mal fa.

http://www.youtube.com/watch?v=4LcvwsCwPq0
Més val riure que plorar, xD

I tot i que no hi ha culpables, penso que a vegades deixar fluir  els impulsos i els somriures és un error, sobretot quan et porten a circumstàncies com aquesta. on no pots fer o dir el que sents  per un "bé comú" en el que no acabes de confiar. Et quedes coixa de cop, i sense mans. i sense triar-ho del tot.
Solució? Barricada sentimental i aquí no pasa ni dios ya, coño. Però que s'ha pensat la penya que pot jugar així amb els somriures dels altres? doncs s'ha acabat! Pany i clau, una ànima menys per sentir. Gel. Glassons. heart closed. ja no crec en res. si això no ha anat endavant, amb tots els números, no em crec res de res de la resta. Estic farta de Titanics. La tònica dels últims dos anys és aquesta i no sé fins a quin punt em mereixo això. una mica d''amor propi tampoc anirà malament.

Lícitament, evidentment. no em queda res més que acceptar, claudicar i no esperar. Perquè no sé si estic disposada a esperar a que et cansis d'un plat que no et fa el pes per triar-ne un altre. Potser algú altre l'ha triat abans, o potser s'ha fet malbé.

No puc jutjar res, tot em sembla bé encara que no ho sembli o necessiti el meu temps per entendre-ho, ja que les decisions no són totes meves. tirar-se a una piscina que no saps si té aigua o no és un acte de valentia que molt poca gent és capaç d'exercir.

Tampoc puc demanar res. no és un dret que se m'hagi proporcionat.
Si podés, demanaria una clau per un pany, o una porta mig oberta. potser un acte sensat de fer el que se sent, encara que a vegades no sigui el més correcte.

De tota manera entenc perfectament que hi hagi trens que es vulguin agafar.
Si al final tenim el que ens mereixem. Està clar.
Si els trens paren i et deixen en estacions que no ens agraden, no serà més que les conseqüències de decisions que hem pres en un moment donat.
Potser, però, quan baixes d'un tren et trobes en una bonica estació plena de sorpreses, dejavús i situacions que et fan somriure.

Qui sap.




Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

4 comentaris:

  1. http://silvianimfa.blogspot.com.es/2012/07/com-ser-felic-i-no-tornar-te-boig-en.html

    Potser ajuda :)

    ResponElimina
  2. jajajajajajajajajajaj, merci wapo :P

    ResponElimina
  3. Vinga "mujer de hielo", no deixis que una mala experiència condicioni la resta de la teva vida. De vegades hi ha coses que han de passar, tot passa per alguna raó, aquest és el meu lema, i si no ha de ser, no serà. Però sobretot, sobretot, no perdis de vista que ets una persona meravellosa, que es mereix totes les coses boniques que li puguin passar i que superarà tots els entrebancs que es trobi :) No perdis la oportunitat d'estimar :)

    ResponElimina
  4. Jajajaj, you know babe, que aquestes coses es resumeixen amb un "si ha de ser, serà", i saps també que dura poc, i sobretot sobretot, que jo només tinc ulls per tu!jqajajjaqjjajja

    ResponElimina