dijous, 20 de setembre del 2012

9s

Es tanca una porta i s'obren vuit finestres, intentes tancar-ne alguna i acabes obrint records i ampolles de vi.
Sincronicitats, atraccions, replantejaments que caminen amb somriures, per dures que puguin ser les circumstàncies. Grans pares, millors fills, cerveses agradables i apostes que saps que guanyaràs.
Visió positiva i poca psicologia de la barata. Es tracta només de gestió emocional basada en la intel·ligència, sense necessitat de seguir cap corrent existent.
Només els petits detalls, els somriures, prestar atenció al que ens aporta sensacions agradables i no les que ens desgasten energia.
Aprenentatges constants a tots els nivells. Noves cançons, nous llibres, noves imatges i noves coneixences que no esperaves i et sorprenen gratament.

Nous projectes agafats amb ganes, noves il·lusions i nous reptes.
Nous partits i noves fitxes.
Nous verdes i ratafia.






Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dijous, 13 de setembre del 2012

Esgarrapades

Vas perdre el tren a consciència.
Jo n'he agafat un altre en una altra direcció. Cap a la felicitat que no he estat capaç de treure't, cap a la maduresa en les persones que m'acompanyen. Cap als petits instants com a fets importants, cap als detalls, cap a l'essència, cap a deixar que les coses passin si ve de gust que passin, sense més voltes.

Baso la meva existència en ser conscient de l'amarg per disfrutar el dolç, però esgarrapant somriures sempre encara que a vegades no sigui senzill.  I en aquest tren estic, tot i que és tant senzill somriure... només una contracció conjunta de 15 músculs, amb les seves bandes I i bandes Z, que no sembla que es cansin de treballar.

Van passant coses, noves coneixences, noves experiències, superar-se cada dia, nous reptes, nous aprenentatges i noves oportunitats que t'obren portes que no saps a on aniràn a parar.
I això m'encanta.
I m'encanta també les persones que m'envolten, i a seva capacitat per fer-nos lliures sense perdre'ns en la irrealitat.

Caminaré amb sabates fetes a mà,, per si el terreny no ajuda.



Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dilluns, 10 de setembre del 2012

màximes infinites.

És curiós com segons el teu estat i el teu moment de trajectòria vital pots canviar la reacció davant certes actituds o circumstàncies.

Quan ja pensaves que et coneixies, i sabies com reaccionaves davant aquestes coses, et segueixes sorprenent de tu mateixa, i de manera positiva. Deures ben fets aquest estiu, doncs, i resultats que es comencen a veure que són més bons de què esperaves, o han anat més enllà de que preveies.

Sense llàgrimes, sense catastrofismes emocionals, sense més. Perquè sembla que al cap i a la fi la importància a les coses li donem nosaltres. Destinar energia a coses que no convenen no té cap sentit, i ser capaç de no destinar-a és una feina que creia que trigaria més a aconseguir.

Perquè hi ha molta vida i molts aspectes d'aquesta altament disfrutables, i sembla que a vegades ho perdem de vista.

No obstant, aquesta vegada no ha estat el cas. La màxima "en els detalls hi ha l'essència" té un orígen, un sentit i un perquè.
La preferida, made in Uma "Plantaré un llimoner i els records s'hi penjaran de les branques" sembla possible i comença a sorgir el seu efecte, amb la bellesa que pretén, sense dolor.

La ja quasi mítica "em vas demanar temps,, i et vaig regalar l'eternitat" ja no és en clau de ràbia, sinó de deixar anar. Perquè si una cosa he après aquests dies, és que les persones les hem de deixar anar, per superar-les i poder avançar.

I es manté la gran "si quieres cambio verdadero, camina distinto", demostrada a petits passos...i demostrable durant tota l'existència vital que quedi.

Entre infinits, espirals que van i tornen, música i rialles.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Asco de vida

Les llàgrimes no et deixen veure el camí, però t'és igual, hi ha un túnel davant teu i el que tens darrere fa massa mal.
Aconsegueixes treure una fotografia, i cap accident. Dues victòries.
La ràbia, la decepció, i les ganes de trobar un lloc on perdre't son fortes, molt fortes.
Escoltes paraules d'algú que et fan replantejar la farsa en la que has viscut els últims mesos.
Farsa perquè si fos veritat tot pegat, la petició hagués estat "temps".
Però no n'hi ha hagut, de peticions.
No et puc donar l'eternitat perquè no m'has demanat temps. Així no hi ha qui oblidi, ni qui passi pàgina, ni qui pugui avançar.
Jo si demano, demanaria moltes coses que potser també farien mal, però no sóc tan egoista.
Potser si deixessim de pensar tant en nosaltres mateixos (com a Cuba) i intentessim viure i disfrutar de la vida, de totes, i dic totes, les coses boniques que té, les persones precioses amb les qui podem viure moments infinits, potser llavors, posant el cap en cada cosa que estem fent, i no en la resta, prenent consciència de "on sóc, perquè i si relment ho estic disfrutant i és el que em ve de gust", potser llavors seriem una mica més feliços, no ens perdriem coses que ens poden fer créixer molt i no prendriem decisions que no ens portaran enlloc.
Portaran a llocs, si, però no al que volem, perquè la resposta que volem trobar no depèn d'aquestes decisions, sinó de com caminem mentre fem tot allò que volem fer. Mentre realitzem aquestes accions de les que ens volem privar, i les que volem mantenir.
El canvi sempre ha estat en un mateix.

Però cadascú té la seva feina, la seva vida, i jo no ho penso jutjar. O si, però perquè em ve de gust.

Escriure en calent no sembla tant efectiu com fotre un parell de trets. Però ajuda.
Ajuda a donar-te compte de que l'egoïsme d'A pot truncar somnis de B, itotes les seves conseqüències. Adonar-te'n de que vals més del que et valoren, i si no ho valoren... en fi.

A mi també em toca prendre decisions per avançar.
Espero que siguin les acertades.
De mentres...  viuré.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dijous, 6 de setembre del 2012

Trens que arriben, marxen i tornen, o no.

Recordo una conversa en la que quasi no vaig parlar.
Vaig escoltar una frase que se m'ha quedat gravada a la ment : "Necessito pujar a aquest tren per no penedir-me sempre de no haver-ho fet". Recordo entendre-ho, i per suposat acceptar-ho.
Han passat dies, moltes coses. Aquell tren ja no hi és, i va sense passatgers.

Ara sóc jo qui es troba en aquesta situació.
No poder començar res sense haver intentat pujar en aquell tren que un dia va marxar amb les places ocupades. Per no penedir-me'n.

I és una sensació estranya quan no trobes l'estació...


Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

dilluns, 3 de setembre del 2012

Tramuntana

Ara començo a entendre com funcionen les coses.
Les circumstàncies et porten a pensar, crear reflexions internes per desenganxar-te emocionalment d'algú, reconstruïr-te com pots fent servir els recursos que tens a mà, els fàcils i els difícis.
Desmitifiques a la persona en qüestió amb arguments com la no acceptació d'actituds covardes en algú que en el seu moment no va voler apostar per tu deixant-te en un segon plat dels que acaben sent excepcionals.
Decideixes no alimentar aquestes relacions.
Aprens
Avances
Coneixes altres persones extremadament vàlides per crear projectes de futur.
Et recomposes amb dies que necessitaves allunyar-te de tot plegat i la persona en qüestió.
Recordes i rememores altres actituds que et van fer mal, que van existir com saturacions o distàncies imposades, i per fi sembla que tens clar que les coses son on han de ser, que trigaràs a mastegar aquestes noves circumstàncies i a perdonar el que t'ha fet mal, però desde la distància, perquè has decidit que no et mereix. I no et mereixies tot allò.

I així funciona tot, quan sembla que ho tens per la mà, ve un cop de tramuntana i et regira l'estómac i t'esmicola les decisions i et desfà cada maó del mur que t'has construït, però sense indicar-te camins ni absolutament res.
Com diu una gran troballa en forma de persona ; "si te parten, coges los pedacitos, te reconstruyes y pa'lante niña, que los errores están para cometerlos, no para repetirlos!

Però la nova Sílvia sap donar-se temps. Sap donar el temps necessari a les situacions, i no penso ni pretenc fer res més que això.


Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.