dissabte, 8 de setembre del 2012

Asco de vida

Les llàgrimes no et deixen veure el camí, però t'és igual, hi ha un túnel davant teu i el que tens darrere fa massa mal.
Aconsegueixes treure una fotografia, i cap accident. Dues victòries.
La ràbia, la decepció, i les ganes de trobar un lloc on perdre't son fortes, molt fortes.
Escoltes paraules d'algú que et fan replantejar la farsa en la que has viscut els últims mesos.
Farsa perquè si fos veritat tot pegat, la petició hagués estat "temps".
Però no n'hi ha hagut, de peticions.
No et puc donar l'eternitat perquè no m'has demanat temps. Així no hi ha qui oblidi, ni qui passi pàgina, ni qui pugui avançar.
Jo si demano, demanaria moltes coses que potser també farien mal, però no sóc tan egoista.
Potser si deixessim de pensar tant en nosaltres mateixos (com a Cuba) i intentessim viure i disfrutar de la vida, de totes, i dic totes, les coses boniques que té, les persones precioses amb les qui podem viure moments infinits, potser llavors, posant el cap en cada cosa que estem fent, i no en la resta, prenent consciència de "on sóc, perquè i si relment ho estic disfrutant i és el que em ve de gust", potser llavors seriem una mica més feliços, no ens perdriem coses que ens poden fer créixer molt i no prendriem decisions que no ens portaran enlloc.
Portaran a llocs, si, però no al que volem, perquè la resposta que volem trobar no depèn d'aquestes decisions, sinó de com caminem mentre fem tot allò que volem fer. Mentre realitzem aquestes accions de les que ens volem privar, i les que volem mantenir.
El canvi sempre ha estat en un mateix.

Però cadascú té la seva feina, la seva vida, i jo no ho penso jutjar. O si, però perquè em ve de gust.

Escriure en calent no sembla tant efectiu com fotre un parell de trets. Però ajuda.
Ajuda a donar-te compte de que l'egoïsme d'A pot truncar somnis de B, itotes les seves conseqüències. Adonar-te'n de que vals més del que et valoren, i si no ho valoren... en fi.

A mi també em toca prendre decisions per avançar.
Espero que siguin les acertades.
De mentres...  viuré.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

1 comentari:

  1. Em sonen moltes coses d'aquest post...moltes!
    Em quedo amb el final "dementres...viuré". És començar per aquí, per viure al marge de tot.
    Jo he aprés quelcom important "estimar sense necessitar l'altre per a viure" per això m'agrada que mentres tant continuis "vivint"
    Molts ànims i cap endavant sempre!
    Una càlida abraçada

    ResponElimina