dissabte, 14 de juliol de 2012

Chocodi chocodichi

Hi ha dies que no saps perquè, però la tristesa s'apodera de tu d'una manera irreprimible.
Potser perquè els pans que et feien somriure es converteixen en pols davant teu per circumstàncies perfectament comprensibles.

I decideixes deixar que t'invadeixi. no plantar-li cara, avui, potser perquè no tens prou forces per fer-ho, qui sap. Com amb aquelles grips ( de les 3 o 4 que t'ataquen a l'any) que deixes que et guanyin la batalla, així pares una mica...
Doncs és una mica el mateix.

Penso... i si m'estic convertint en una tova, líquida que està disposada a eiminar certes normes per poder seguir?
I si aquestes actituds no deixen de formar part de la solidesa per la que lluitem?

Em trobo repetint una situació exacta a una de les pel·lis d'Isabel Coixet. Me'n ric sola al súper amb alguna mirada de complicitat propera...





Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada