instants II

A vegades penso que les apostes a cegues son la meva especialitat.
M'hagués agradat equivocar-me aquesta vegada.
Creus que trobes a algú per qui val la pena lluitar, la persona que catalitza tots els teus processos per evolucionar a un estat d'embriaguesa emotiva del qual no vulguis sortir.
I jo sí que he estat un catalitzador,però no en la direcció que volia.
Ens queden moltes coses,encara, sempre ens quedarà la mirada.
 Però no puc evitar la tristesa,la frustració de baixar d'un tren que no sabia on portava però prometia un viatge agradable. Un gran sacrifici, mai he estat partidària de menjar segon plat. Tampoc de ser-ho. O primer plat,o postre.
Entenc doncs que la situació em posa en una tesitura extranya, on no podem exercir tampoc una amistat 100% per no caure en temptacions, on no es dona opció a un futur més enllà d'unes cerveses en un espai públic ni a tenir agafat de la mà un company de viatge que camina al mateix ritme. Això ni ès el que vull ni el que necessito,però és el que és.
 Només soc capaç de dir-te sigues feliç,troba el que busques, encara que no sigui jo.

 Somnis que s'escolen pels forats de les butxaques,en un instant.
 Plans que esdevenen papers mullats.