dimarts, 24 de juliol de 2012

Instint. Deutes. Reflexions barrejades i mortadel·les congelades.

Quan tinc ganes de treure a la llum els meus instints més viscerals no penso, puc trencar murs, barreres i principis, m'oblido de les premisses, els pactes i de tot.

Capaç de parar, arribar a casa, sentir-me malament al notar l'instint, o la olor que desprèn el desig, agafar el telèfon i fer una trucada que provoqui un viatge per acabar la feina.

Si que és cert que mai m'ha agradat deixar coses pendents. Ni deutes tampoc, de cap tipus. tard o d'hora s'han d'equilibrar les coses, saldar tots els deutes, encara que puguin trigar en arribar o les olors del desig et portin a precipitar-los.

Tampoc m'ha agradat mai rectificar-me en les meves decisions.
La teoria dels "post-its" va ser creada amb una finalitat definida.
Però també crec que va ser creada amb unes circumstàncies també definides.
Prens una decisió respecte a una persona, i al dia següent (literalment) n'apareix una altra que et fa sentir certa comoditat, estar a gust, etc. sembla una senyal. comences a conèixer i és tan fàcil mantenir la decisió quan tens el cel a la mà, no t'interessa la tempesta.

Però de cop i volta el cel s'enovula i el que semblava un sol radiant passa a ser un satèl·lit que deixa deutes pendents, i has de continuar, perquè els instints segueixen vius dins teu i saps que t'has de comportar i t'agradaria escoltar canvis d'opinió, però no arriben i potser mai arribaràn. potser no sempre es poden saldar deutes.

Llavors és moment de re-definir, tornar-te a fixar amb altres persones, tornar a buscar el feeling extrem o senzillament deixar-te viure coses, perquè el feeling extrem no es troba cada dia, ni cada any, ni a cada cantonada.
O  potser et trobes immersa en re-definicions, post-its que cauen de la nevera. potser no és només el desig, l'instint, potser és la necessitat d'oblidar algú perquè saps que si no ho fas, et faràs mal.

Mal perquè un dia vas decidir posar el 150% de tu en les coses per les que apostaves, deixar-te portar per les sensacions i això implica trencar pors, i tots els murs que t'has anat construint, i no hi havia passatger al tren.

Doncs ara els murs a la força es tornaran més alts i més gruixuts, per evitar precisament, més mal. Almenys fins que canviïn les coses. Si canvien algun dia.



Encara em queden reflexions al respecte per treure conclusions. Vaig a buscar la mortadel·la i resulta que quan he tornat del supermercat l'he posat al congelador amb les empanadilles. Una empanada estic feta.





Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada