divendres, 2 de desembre de 2011

Processos

Havia d'aprendre desaprenent. Deixar de buscar la perfecció en algú. 
Era perfecte, per mí, la dedicació familiar, donar a les coses la importància que es mereixen, les reflexions constants, la capacitat de perdonar i restar magnitud a certs actes, valorar i exercir la llibertat personal per sobre de tot, la capacitat d'encaixar peces en el puzle sexual, segurament per la capacitat empàtica, les inquietuds, saber apreciar la bona música, sigui de l'estil que sigui, la capacitat per dibuixar i la saviesa per les coses que interessen, i les que no, la facilitat per fer fàcils les coses complicades, el saber estar i voler provar coses noves, i tants altres aspectes. 
Els defectes, sense restar importants es convertien en trets caracterials sense esdevenir defectes. 
Curiós. 
Curiós l'aprenentatge a de cop seguir valorant això, avaluant la pèrdua, i necessitar magnificar els "trets caracterials" per no sentir tant dolor.
Entendre que era necessari per aprendre, a perdre algú sense l'excusa de la mort, aprendre a estar sense algú amb qui vols estar (en sentit presencial), aprendre a no pensar-hi, a seguir creixent amb la gent que realment és al teu costat que es mereixen tota la teva atenció i el món sencer, a deslligar-me del teu món, que ja no és el meu, i tot el que et donaria que ja no necessites. Entendre que no és més que una caiguda al buit per ser capaç d'avançar amb més força. 
Entendre que no només em serveix a mi. Intentar pensar que és el millor, per tu. Que és el que vols. 
Veure que tots els aconteixements posteriors m'han aportat molt més del que esperava, i oblidar el teu rostre cada vegada que penso en com hauria de ser algú complert. 
Complicat.
Necessari, suposo.
En mig d'un procés personal d'alliberament mental i corporal que m'agradaria compartir i no trobo la via per fer-ho. Potser perquè la porta està tancada, i les finestres també. Potser perquè no interessa. 
No hi ha elecció. no és meva. 
inevitable pensar que ara tot seria tant diferent. potser per això passen aquestes coses, per evolucionar radicalment, convertir-te a poc a poc en una persona millor, més coherent, més racional, més sensata. 
Oblidar-me que potser un dia el passat s'esborri i tornis. 
Oblidar l'esperança i els "i si..." condicionals que sempre fan tant mal. 

Processos. 
Evolucions. 
Reflexions.

1 comentari:

  1. Em resona molt tot el que dius. No saps quant! Només dir-te que ànims per mirar amb un somriure el sol cada dia i que no deixis de somriure't, primer a tu, i després al món. T'ho mereixes i s'ho mereixen. Cuida't, mima't, i disfruta el minut que valgui la pena.
    Potser, com en el meu cas, has de veure en tot això la oportunitat que t'ha donat la vida per crèixer i enriquir-te. T'envio un somriure :)

    ResponElimina