dilluns, 19 de setembre de 2011

A vegades penso que ens compliquem massa la vida, que li donem massa voltes a coses ben senzilles en realitat, però no sé parar.
A l'escola ningú ens en va ensenyar a frenar els impulsos, a gestionar les emocions ni a sobreviure sentimentalment a la vida.
I potser no cal. Potser la pròpia existència és qui treva rere trava, pedra rere decepció i pas rere pas ens va ensenyant a gestionar-nos, amb totes les seves conseqüències.

Perquè potser és tan senzill com si et vull veure et truco, i si no, no. Però potser intervenen aspectes o sensacions o sentiments o respostes que no ens ve de gust sentir. I potser, encara que sigui o sembli el complicat, el més senzill és convertir-se en desertora, en peça passiva dins el joc, arriscant-se a passar a segon pla, però amb l'esperança de trobar una reacció a l'altre costat de camp de joc que canvii el curs de les coses. Potser això, és el més senzill. Si més no el més honest, encara que potser pretensiós.

De mentres, sobreviurem la vida entre ciència, noves coneixences i sobretot, sobretot, els pilars, els imprescindibles (tot i que és un concepte del que discrepo, en aquest cas sí, ho són), aquells a qui en majúscules els convé el nom d'amics, per ser-hi, per fer-se sentir, i fer-me, quan ho necessito, somriure hores i hores entre cerveses, wiskies i bona música.

1 comentari:

  1. El recolzament dels amics és sens dubte l'energia externa que t'ajuda a moure't, a oblidar, a recapacitar i a tornar a riure... en els moments baixos.

    ResponElimina