diumenge, 19 de setembre de 2010

Una espelma sense música

Ha plogut moltíssim.
Un tro que ha caigut al centre del poble ha cridat amb tanta força que ha fet plorar als nens, i ha deixat el poble a les fosques, com feia anys que no hi estava.
He sortit a caminar, a disfrutar del silenci, la foscor, l'aigua i la solitud.
Mai he tingut por de cap d'aquestes coses, i juntes es disfruten tant com per separat.
Les pedres fan olor a fresc, i alhora antic, és preciós el poble a través de la pluja forta a contrallum de la poca lluna d'aquesta nit.

És una llàstima que quan plou no es puguin veure els estels. El món seria tant diferent si podéssim disfrutar d'ambdues coses alhora!

Arribo a casa, observo les goteres, reparteixo les olles de la cuina per la casa, i poso música, per no sentir el "clic, clic" de l'aigua contra el metall, la televisió no funciona. Millor.
M'asseco els peus, plovia tant que he acabat caminant descalça, sola, a les fosques i en silenci pel poble medieval més bonic dels Països Catalans.

De la llilbreta on escric han caigut unes entrades de Pascal Comelade, i em fa pensar que ell en faria música, de les gotes i les olles.
Fer plans perquè es desfacin, és la tònica vital i habitual dels meus dies. Argelaguer s'haurà d'esperar a millor pronòstic climàtic per rebre l'abordatge fotogràfic d'una servidora.

El mòvil ha perdut la poca cobertura que tenia i a casa ja només hi queda la llum d'una espelma sense música, que adverteix el final d'un divendres tranquil...

2 comentaris:

  1. Caminar a les fosques no és del tot real. Sovint caminem amb una llum interna que ens guia mentre els sentits gaudeixen del plaer de la solitud, de la sensació de la pluja i de l'olor que despren la Garrotxa quan es mulla (Argelaguer, Besalú..,tant fa)
    Sens dubte, un dels millors llocs per "sentir". ets molt afortunada :)

    ResponElimina
  2. si que és cert que no caminem a les fosques... sempre ens quedarà la lluna...
    T'acostes, però és l'Empordà!
    salut companya!

    ResponElimina