dissabte, 11 de setembre de 2010

Torno a estar a casa, sola no, amb la Nina, un gat que fa quinze anys que m’acompanya. Plora, juga, disfruta del menjar i curioseja la casa quan arribem. Igual que jo. Li agrada mirar per la finestra. Qui sap si s’imagina, com faig jo, la vida de la gent que passa per sota, més enlllà del seu pas.


Potser només es fixa en els sons, els colors.

S’amaga dins de l’armari del menjador. La porta ha quedat una mica oberta i em mira des de dins, com escric en aquest petit (qui ho hagués dit, als 90!) ordinador on les meves mans es veuen tan grans.

Escolto Amaral, he trobat un disc entre una pila abandonada, i l’he posat, per primera vegada a la meva vida. M’agraden les lletres.

Un dia en una discoteca que freqüentava em van dir que m’hi assemblava, a l’Amaral. Potser pel serrell, o perquè en aquella época duia el cabell llarg i negre.

A la gent li agrada el meu cabell. Fi, molt suau i moderadament abundant. A mi més aviat em porta problemes, se m’enreda moltíssim. En canvi, el que si m’agrada són les pestanyes. Dónen una forma als ulls que aconsegueixen que podem parlar sense utilitzar els mots. I això és fantàstic. S’ajunta a això l’expressió de les celles i altra musculatura de la cara, com l’orbicular dels ulls, o els elevadors nasals. Però quan volem, quan ens hi esforçem a vegades i altres encara que nosaltres ens hi resistim, la mirada parla per nosaltres.

I sense pestanyes és més compllicat, no ens enganyem.

Doncs tornant al tema, estic “sola” a casa de nou. Una casa feta de pedres medievals o postmedievals i encimentades amb sorra de la platja més propera. Abans les coses es feien diferents... Aquest poble és ple de cases fetes de la mateixa manera. No tothom té diners per tirar-ho tot a terra i fer-ho de nou.

Penso en el quadre que tinc davant, amb la mà d'energia positiva que es va desfer en forma de pintura quan es va fer. I agraeixo el regal més enllà de les paraules que pugui expressar...

Adonar-te que no ets

L’única persona

A l’univers

Que prepara la clau

Del pany que vingui

Molt abans d’arribar

Per si s’ha de fugir d’alguna cosa.



Ni l’única

Que entén el silenci

Vàlid i hàbil

Comunicador



Perquè tu tampoc

Tens un pànic inconfessable

A trobar-te, de sobte, amb tu mateixa

I havert-hi d’enfrontar



Perquè no sóc

L’única persona

Que no recorda

Tantes coses

Del passat

Ni els anys

Ni amb qui

Tansols petits detalls

Invisibles als ulls

De la resta.



Perquè atemptem

A la mirada inexpressiva.

Deixarla sense al•lè.

Capaç de seduïr la seducció

Cremar el foc

I donar llum al negre

Capaç de ser tu

I que sigui un jo

Sense deixar de ser nosaltres

Capaç de plorar

Un matí de juny

Després de la tempesta.

Capaç de fer,

sense deixar mai de ser.

Sometent els ritmes

A la nostra tornada

Sotmetent els minuts

A cadascun dels seixanta segons.

Escrivint melodies de somriures

Rimant arrels quadrades

Pintant llunes desbordades.



Perquè el teu traç

Esdevé la llum entre ones

Quasi inapreciables

seduïnt les nits

entre llunes plenes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada