dimecres, 25 d’abril del 2012

Em pregunten si sóc feliç

Em pregunten si sóc feliç.
I em penso la resposta.
No tinc feina (o en tinc una de poques hores, precària que no em dona per viure)
Ni pis
No sóc afortunada en l'amor (afortunadament?)
Em queden 40 euros al banc
Visc en una ciutat contaminada, amb excessiva presència policial i una caça de bruixes cap a la gent que lluitem perquè les coses siguin una mica millors de manera lícita.
Formo part, i no per voluntat pròpia, d'un estat que es diu democràtic i s'assembla més a una dictadura, el màxim representant del qual és un iaio que es dedica a matar elefants per fer-s'hi una fotografia ben orgullós de ser un tros de quòniam professional.
També formo part d'aquesta generació "perduda" a la que ens van prometre la panacea quan tinguéssim títols universitaris, màsters i de tot, i (tot i l'aprenentatge adquirit, el qual agrairé eternament) només m'han servit per decorar les parets i augmentar un sentiment d'indignació que creix exponencialment.

I em pregunten si sóc feliç.
Però no ens podem quedar en la part negativa, jo no, mai he estat negativa, excepte algun dia en concret com aquests que no em plantejo mirar l'altre cara de la moneda. Però avui sí.

Tinc una feina (precària) que m'agrada, m'omple i em fa somriure moltes, moltes vegades.
Treballo amb música, que és el motor de tantíssimes coses...
Tinc un lloc per viure amb aigua calenta, calefacció, finestres que tanquen i somiers, i menjar a la nevera.
No tinc una persona agafant-me la mà per caminar aquesta vida, en tinc moltes, molt més fantàstiques i meravelloses del que hagués imaginat i probablement del que em mereixo, però hi són, en més o menys mesura i implicació, i per tant l'amor s'ha d'escolar entre els nostres dits per fer de la tendresa la vida.
He tingut l'oportunitat de col·leccionar títols i això m'ha portat a grans aprenentatges, coneixements sense els quals, segurament, no seria qui sóc avui. L'esperit crític, un mínim de cultura i una mica de filosofia per saber què vull, com ho vull i com ho hem de fer per aconseguir-ho.
Visc en una ciutat que rebossa art, que té mar i s'olora a voltes, i en la que es pot viure sense massa diners.
I disfruto de l'astronomia, el teatre, la música i les converses perquè puc, perquè estic viva, i això no dura eternament.

Així doncs, sóc feliç?
Feliç és una paraula massa pretensiosa i poc definida com per tenir una resposta d'una síl·laba, unidireccional i ferma.






Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

3 comentaris:

  1. Vam sentir un món nou. Perquè vull!
    Perquè no m'agrada aquest!
    I el vam veure millor. Perquè vull!
    Perquè se que es millor!
    Vam menjar el més bo. Perquè vull!
    Perquè se que ès pot menjar!
    Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
    Perquè estic tip del contrari!
    Tot era meravella. Perquè vull!
    Perquè estic fart de fàstics!
    Tot era de tothom. Perquè vull!
    Perquè tot és de tots!
    Acabe la cançó. Perquè vull!
    Tot comença en un mateix.

    L'Ovidi sempre te la solució.

    ResponElimina
  2. Espero cada dia que torni de vacances...

    ResponElimina
  3. Hola sílvia, la paraula felicitat espanta perque ens han transmés que és un luxe sentir-la i és un privilegi per a pocs.
    La felicitat, si ens posem a pensar, no és més que l'equilibri del que tens, el que ets i el que vols.
    Si tu sents aquest equilibri...ets feliç.
    Una anraçada.

    ResponElimina