dimecres, 18 de maig del 2011

Ella. Còmplice.

És com si la lluna hagués trasbalsat tota la meva vida.
Potser la mort d'un dels sers més estimats, potser conèixer algú fora del comú, amb qui t'hi sents a gust, potser, també, exprimir les hores i els dies desbordant energia encara que en quedi poca.

Replantejant-me tantes coses... La feina, els diners, el menjar,  la roba que porto o el maquillatge que no em poso no tenen, avui en dia,cap importància.
El que realment m'omple és estar amb qui vull, els instants, les essències, una bona abraçada quan la necessito, fer d'una nit de dilluns tota una experiència per no oblidar, reorganitzar els espais, i amb ells la vida, endreçar la ment, els calaixos i les hores, dir el que vull dir, són ara l'important.



Mirar la lluna i sentir de quina curiosa i inexplicable manera m'afecta la seva presència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada