Ombres trobades dins d'un calaix

Sempre he pensat que hi seria sempre.
Obviament que tu també hi series.
Però que encara i quan no hi fossis, jo t'esperaria, sense recança, sense retrets ni comentaris més enllà dels del postre d'un sopar amistós.
Perquè això nostre mai s'havia assemblat a l'amor, i anava més enllà de l'amistat, sobrepassant quilòmetres, persones i relacions.
I ja no et vull esperar més. Tu no hi ets, i sense excusa, i a estones jugues al jocs de sempre, però ja no hi ha partida, no vull jugar més a aquest joc alternatiu i normalitzat que es defineix com a clar i sincer i amaga ombres que mai sortiràn a la llum.
Per això són ombres.
Només sentir els pensaments al meu cap se'm fa extrany, des que tinc ús de raó espiritual i sexual que t'he tingut al meu costat, més o menys implicats, més o menys agradables l'un amb l'altre, més o menys atrets, però sempre hi érem.
I podria esperar, quinze anys més, si fes falta, però atempta contra la meva dignitat, encara que ens intentem convencer del contrari. Perquè quan ens esperàvem plegats no importava, l'equilibri passava per damunt del gènere i dels dies del calendari.
Però esperàvem davant excuses que ens importàven, que ens lligàven i que ens seduïen d'una manera plena, hi volcàvem cos i ànima, i ho acceptàvem alegrant-nos l'un per l'altre de ser feliços amb algú altre. I la distancia creixia amb tota llibertat i acceptació, i amb tota la raó del món.
Ara no, ara la distància hi és però segueixes jugant, a voltes. Altres esquerp, altres em convides a sopar, a dinar i a sopar, i anem a la platja i fem broma i ens expliquem les penes, però sense abraçades ni petons ni picades d'ullet entre roques blanques o coves que fan de cuina, però res més, i ni m'has preguntat què n'opino jo, d'aquest joc.
Aquestes no eren les regles.

I amb tu sembla que el temps em fa oblidar com em sento, i hi torno, si em busques, i oblido les ganes que en tenia i tenir-te davant i veure't marxar sense ni una abraçada ni una paraula bonica. Ho oblido tot i torno a ser allà, fent-te l'amor.
Aquesta vegada, però, sembla que és diferent, sembla que, mútuament, és de debò.
Escrivint aquestes línies recordo haver pensat el mateix en diverses ocasions anteriors.
Tot i això, la sensació és diferent.
Avui serà diferent