Saber que et necessita, encara que només sigui la presència, incomoda.
Aprofitar les hores al seu costat, és exprémer la vida, en tots els seus sentits.
Saber-se morta i no morir, una injustícia.
Perquè la mort, quan ja ho has viscut tot, ho has disfrutat tot i els dies t'han pres el que més estimàves, la teva autonomia i la saviesa, i no et queden ganes, ni temps ni esperances, hauria de ser un final romàntic, un no despertar plàcid i senzill.
Anar morint sense deixar de respirar s'hauria de poder solucionar amb una recepta, una pastilla de la farmàcia del barri o inclús un botonet amb dret a pressionar-lo en aquests casos.
De mentres, estar amb ella és important.
