És curiós com a vegades una persona et pot canviar la vida.
Albert Espinosa en parla al seu "Món groc", aquelles persones grogues que et trobes al viatge, t'acompanyen una, algunes o totes les estacions, o aquelles que simplement, inclús sense conèixer-les massa, et canvien la vida.
En Martí. Em va costar massa anys acceptar-ho, però va ser la primera persona de qui em vaig enamorar. Amb els anys he entès que potser havia de ser així. Per aconseguir el que tenim ara. La confiança extranya i la certesa que passi el que passi, ens tenim l'un a l'altre. La seva humiltat i la seva artística manera d'amagar tanta intel·ligència és tota una lliçó de com ser sense necessitat de fer.
La Montse. Ella és, en majúscules, un exemple de la força dels somriures per a sobreviure. Algú que saps que si xiules perquè necessites una abraçada, farà els quilòmetres que faci falta per a ferte-la. Algú que m'ha ensenyat que es pot estimar tantíssim encara que la distància existeixi. Qui fa de les bogeries experiències i moments inoblidables per als records de ja tants anys de la nostra desteixida memòria.
L'Ashraf. Ell em va canviar la manera d'entendre la lluita, la identitat i l'amistat. Amb ell aprenc cada dia que la força d'una mirada o un somriure pot amb qualsevol exèrcit. Aprenc a tenir cada vegada més clar que si les coses canvien és perquè som capaces de canviar-les. No importa d'on venim, importa on ens trobem i com caminem plegats.
La Patri. Ella és, sens dubte, una "groga" de la meva vida. qui només de mirar-me als ulls sap totes les paraules que vindran a continuació. Qui trenca la transparència dels meus murs. No sóc de fingir gaire res, però amb ella mai ha fet falta, seria impossible. Recordo unes cintes de cassette que he perdut on fa quinze anys es solidificava el que ara tenim.
L'Alberto. Ell és indescriptible. Però amb ell he après que mai res és el que sembla, que el cinema i la il·lustració poden ser molt més que art, poden ser caos. Ell és qui aporta el caos a la meva vida, i el seu caos implica reflexions conjuntes i conclusions conjuntes que ens fan créixer.
L'Eli. Una germana. Com m'ha canviat la vida? doncs amb ella he entès que les persones ens necessitem, he après a demanar ajuda. He après que la premisa dels somriures és la correcta. He après que el carisma
es contagia si estàs amb la persona correcta.
En Pedro. Ell em va ensenyar que les decisions són nostres, però la resta no. Que no existeixen les casualitats, i que les causalitats no deixen de ser sincronicitats planetàries. Que som tan petits que la nostra ment és incapaç d'imaginar-ho, i que la lluna, Ella, m'afecta més del que em pensava.
L'Anna. L'Amélie. Ella és l'essència dels detalls, la tendresa en el gest. La racionalitat i la coherència. La constància i el meu lligam amb tots aquests atributs que a vegades escassegen. I si, és qui em recorda, sense saber-ho i quan cal, que no tinc complexes.
En Biempi, que m'ha canviat la vida en la manera de veure als homes, amb tota la seva masculinitat física i actitudinal, i tota la sensibilitat i comprensió que els tòpics ens han portat a no relacionar-ho amb els homes. Al seu costat tot plegat té més sentit, és el vincle amb la realitat més dura del món en el què vivim i la llunyana galàxia a la que els pensaments ens poden transportar, entre ciència, teories i vocabularis que només les cerveses entenen.
La Maria. Amb ella es va crear un efecte dominó de coneixences que ens han portat a molts canvis importants a les nostres vides. Ella m'ensenya el valor, la dedicació a canviar les coses i l'esperança a ser capaç, encara que a vegades s'esquerdi. Dones sòlides, i tot el que això implica.
I aquest post ha començat, perquè avui una persona m'ha canviat la vida.
En Lazlo Pearlman, dinamitador de dogmes i terrorista dels perjudicis, m'ha canviat la manera d'entendre el gènere, i de concebre la persona. Potser obligada a reflexionar sobre quelcom que mai t'havies plantejat, el constant canvi i la llibertat de les persones a ser només això, persones, i decidir els seus canvis.
