dimecres, 29 de desembre del 2010

DES DE LA FEINA

Des de la feina tot es veu diferent. És com un tocar de peus a terra sòlid, asfalt pur, on els versos i la lluna no hi tenen lloc.

Doncs no, m'hi nego.

M'hi nego perquè aquí hi ha persones que et donen el seu món, la confiança i l'esperança. Que creuen en nosaltres com a eina de futur. que ens transmeten tendresa, solidaritat i uns valors que només amb l'edat s'aconsegueixen.

I això és admirable. 
I no ens fa falta la lluna ni els versos per rebre la dolçor de les seves paraules, els somriures i els petons  i les carícies que ens regalen cada dia.

Així doncs, i des de la feina, avui la dolçor passa al blog per esdevenir escrit, i deixar-ho patent. Perquè tot i veure's diferent, l'essència hi és.

dimarts, 28 de desembre del 2010

NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO

Sigues responsable, , guanya diners, tingues, com a mínim, una tarjeta de crèdit, busca't un futur, un pis, una feina per poder-lo pagar, corre perquè no t'atrapin, ni els polítics ni els policies, tingues un ordre exterior i interior a la teva vida, estudia alguna cosa amb futur, posa benzina al cotxe i paga els impostos, recicla paper, vidre, plàstics i orgànic, no fumis, no beguis, no et droguis, no siguis tan crítica amb la realitat social, no pretenguis canviar les coses, no et manifestis, no signis culpabilitats d'algú altre per solidaritat, no pensis en Palestina i encara menys treballis per la seva causa, no llegeixis premsa alternativa, segueix les normes, paga les multes, vota qui decideixin els mitjans de comunicació, escolta la seva ràdio, la seva música i no se't passi pel cap reivindicar Ovidi, Lenin, la força de la lluna o Galeano. No pensis per tu mateixa, i, sobretot, actua com ho farien ells.

Sigues adulta!

DONES SÒLIDES. PER TRENCAR AMB LA LIQUIDESA



Perquè creiem que val la pena lluitar per allò que el món ens fa creure absort, mort, inassequible, LÍQUID. 



Perquè estem fartes que els valors i els sentiments que podem i volem gaudir se’ns escolin entre els dits com aigua de mar cada vegada que ens hi intentem aferrar. 



Perquè volem fer de la sal l’escultura de la nostra vida.



Perquè creiem fermament que tot és possible i que encara queden homes que no tenen por de les dones sense por, i que:
•Apostis per nosaltres i t’impliquis en el Nosaltres
•T’emocionis quan ens escoltis parlar dels nostres projectes i motivacions
•Ens cuidis sempre que ho necessitem i alguna vegada quan no
•Et cuidis
•Tinguis iniciativa
•Siguis solidari i generós
•Sense caire masclista, que ens defensis (com companya-parella-persona-còmplice)
•Trets cracterials com actiu, positiu, implicat, combatiu, competent, valent, formin part de la teva quotidianitat
•Siguis bon gestor de les teves emocions
•No et facin por paraules com respecte, futur, compromís, complicitat, sinceritat
•Militis en el concepte “en els detalls hi ha l’essència de la vida”
•Que siguis (preferentment) d’esquerres, antisionista, intel•ligent, compromès i creguis en l’educació com una eina de futur
•Siguis capaç de mirar als ulls mentre em parles
•Sàpigues acariciar amb tendresa i fer petons quan cal
•No ens deixis a mitges
•Adoris viatjar
•Regalis flors
•T’agradin els nens, els animals i sàpigues tractar-los
•Siguis crític i amb criteri
•T’agradi la música (en especial Leonard Cohen i la cançó d’autor)
•Et caigui bé el Cesk Freixas i que no et quedis al llit l’11 de setembre al matí
•Sàpigues que el 12 d’octubre no hi ha res a celebrar
•No portis tangues (sobretot en la intimitat)
•Siguis heterosexual 
•T’agradi ballar 
•T’agradin les Venus 
•Em diguis coses boniques quan ens despertem
•No creguis en Déus, ni en l’església, ni en el matrimoni ni en la virginitat eterna
•Coneguis Martí i Pol, Galeano, Benedetti i Zygmunt Bauman 
•No facis faltes d’ortografia (o en facis moooolt poques)
•Sàpigues cuinar o en vulguis aprendre
•De tant en tant em portis l’esmorzar al llit
•Entenguis que la fidelitat és signe de respecte
•Et parli la mirada
•No et cansis de veure Amélie i els seus mil•lers de missatges amagats.



L’ESSÈNCIA ÉS NOSTRA. EL MOMENT ÉS ARA.



LAVINIA FREE- SILVIA ALONSO

La lluna/llunàtics

Perquè a vegades estem molt bé tal i com estem, tot i que no ens ho sembli. Potser és la lluna, intrèpida com juganera, que ens abraça de dubtes i ens fa plantejar si el que tenim és el que volem.

Altres vegades, aquest plantejament resulta en conclusions unànimes en diferents estats d'ànim sentenciant que ens falta alguna cosa.
Potser algú a qui no poden suplir els nostres amics, amants, familiars ni veïns.

Algú que ens regali una caixeta de música d'Amélie quan més ens hi intentem distanciar (per por a desfer el que s'ha construït), algú a qui abraçar sense por d'anar més enllà,i  amb la certesa que al matí ja no hi seràs.

Algú que, tot i no entendre'ns del tot, hi sigui, sense més pràmbuls i sense excuses.
I sàpiga sense dubte ni incerteses que ets al seu costat recolzant tot el que fa i desfà.

Una opinió des d'un altre punt de vista.
Un somriure.
Una carícia.
Un bon despertar
o un sopar casolà que no has fet tu.

Algú que conegui les teves llunes i les teves reaccions, sense jutjar-les.

Que condueixi quan estàs cansada
i posi la seva mà sobre la teva sobre el canvi de marxes quan condueixes tu.


Perquè a vegades estem molt bé tal i com estem, tot i que no ens ho sembli.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Plantem cara?

Oblida aquestes nits
solitàries
aquest fred
metafòric
la literatura
romàntica

Avui torna
la nostàlgia
i és diumenge

Potser les raons
canvien
la força d'atracció
augmenta
les circumstàncies
evolucionen
tot plegat es complica

Però potser tu
també em trobes a faltar
Plantem cara, plegats, al passat?

diumenge, 19 de desembre del 2010

...

Moltes, massa coses a escriure. Els planetes deuen fer voltes en mil i una direccions, i jo marejada de tants canvis, tants sentiments i tantes coses per fer.
Amb la nostàlgia per essència, els records, les sensacions de fa tants anys que em tornen a la pell, i tantes coses per dir-te sense atrevir-me...
A poc a poc, però, aniré desteixint la memòria i el present per fer-me entendre. desfaré paraules per refer situacions, i espero (només això, per ara), em puguis anar entenent...

dimarts, 14 de desembre del 2010

Neix la primeravera
a les pàgines del llibre
blanc
com el cel d'aquest hivern
que tot just comença.

Avui refloren colors
entre espurnes de llum
i les restes de vi
que no ens vam beure.


Neix la vida
la lluna fa i desfà
i li empaito el ritme
que segueixo els seus passos
la seva nit, em guia
entre decisions que no vull prendre
entre respostes que espero
i a vegades desespero
però no m'aturo
com aquest rellotge
que ja no funciona.
Per ell,
curiosament,
sempre serà primavera. 

Regals... a mitges

Et dono els meus ulls
a canvi de les teves mans
fortes i fermes
tendres i reals

Et regalo el somriure,
la mirada
i l'aventura
de viure la vida
com si fos l'últim dia.

Et demano la consciència
de no ser res si no som lliures
de ser, amb majúscules
més que la suma
de tots dos.

diumenge, 26 de setembre del 2010

poemes creuats

Sens dubte, a vegades les paraules que dones les rebs per un altre camí, i això és preciós.
Aquesta setmana s'han creuat paraules en el nostre petit sistema solar.
Només compartir-les.

Compañera

usted sabe

que puede contar

conmigo

no hasta dos

o hasta diez

sino contar

conmigo



si alguna vez

advierte

que la miro a los ojos

y una veta de amor

reconoce en los míos

no alerte sus fusiles

ni piense qué delirio

a pesar de la veta

o tal vez porque existe

usted puede contar

conmigo



si otras veces

me encuentra

huraño sin motivo

no piense qué flojera

igual puede contar

conmigo



pero hagamos un trato

yo quisiera contar

con usted

es tan lindo

saber que usted existe

uno se siente vivo

y cuando digo esto

quiero decir contar

aunque sea hasta dos

aunque sea hasta cinco

no ya para que acuda

presurosa en mi auxilio

sino para saber

a ciencia cierta

que usted sabe que puede

contar conmigo



Mario Benedetti

dimarts, 21 de setembre del 2010

Desgast

Energètic, entre d'altres.
inclús es desdibuixa el somriure, que semblava quasi permanent.

Quan esperes i no arriba.
Quan arribes i no t'hi esperen.

Quan la ment i el cos arriben a extrems impensables, i no parlo de sexe.

Quan la ment i el cos arriben a extrems impensables, ara si.

Quan res està definit i el món s'entesta en fer-ho al seu ritme, que no és el teu.

Quan la casualitat i la causalitat es confonen i es confronten. còmplices i extranyes.

Desgast.

diumenge, 19 de setembre del 2010

La Rosa

Avui s'ha celebrat la festa de la rosa del Partit Socialista.
Jo celebro la festa de la Rosa del Mestre, Groga, vella del temps;

Canço de la rosa de paper


Ella tenia una rosa,

una rosa de paper,

d’un paper vell de diari,

d’un diari groc del temps.



Ella volia una rosa,

i un dia se la va fer.

Ella tenia una rosa,

una rosa de paper.



Passaren hivern i estiu,

la primavera també,

també passà la tardor,

dies de pluja i de vent.



I ella tenia la rosa,

una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia

i l’enterraren després.



Però al carrer on vivia,

però en el poble on visqué,

les mans del poble es passaven

una rosa de paper.



I circulava la rosa,

però molt secretament.

I de mà en mà s’hi passaven

una rosa de paper.



El poble creia altra volta

i ningú no va saber

què tenia aquella rosa,

una rosa de paper.



Fins que un dia d’aquells dies

va manar l’ajuntament

que fos cremada la rosa,

perquè allò no estava bé.



Varen regirar les cases:

la rosa no aparegué.

Va haver interrogatoris;

ningú no en sabia res.



Però, com una consigna,

circula secretament

de mà en mà, per tot el poble,

una rosa de paper.



Vicent Andres Estellés

Una espelma sense música

Ha plogut moltíssim.
Un tro que ha caigut al centre del poble ha cridat amb tanta força que ha fet plorar als nens, i ha deixat el poble a les fosques, com feia anys que no hi estava.
He sortit a caminar, a disfrutar del silenci, la foscor, l'aigua i la solitud.
Mai he tingut por de cap d'aquestes coses, i juntes es disfruten tant com per separat.
Les pedres fan olor a fresc, i alhora antic, és preciós el poble a través de la pluja forta a contrallum de la poca lluna d'aquesta nit.

És una llàstima que quan plou no es puguin veure els estels. El món seria tant diferent si podéssim disfrutar d'ambdues coses alhora!

Arribo a casa, observo les goteres, reparteixo les olles de la cuina per la casa, i poso música, per no sentir el "clic, clic" de l'aigua contra el metall, la televisió no funciona. Millor.
M'asseco els peus, plovia tant que he acabat caminant descalça, sola, a les fosques i en silenci pel poble medieval més bonic dels Països Catalans.

De la llilbreta on escric han caigut unes entrades de Pascal Comelade, i em fa pensar que ell en faria música, de les gotes i les olles.
Fer plans perquè es desfacin, és la tònica vital i habitual dels meus dies. Argelaguer s'haurà d'esperar a millor pronòstic climàtic per rebre l'abordatge fotogràfic d'una servidora.

El mòvil ha perdut la poca cobertura que tenia i a casa ja només hi queda la llum d'una espelma sense música, que adverteix el final d'un divendres tranquil...

dimarts, 14 de setembre del 2010

He comès molts errors, uns m'han aportat conseqüències boníssimes, altres m'han servit per valorar el que vaig perdre, per no tornar-hi, per caminar més segura, saber què vull, com s'han o no s'han de fer les coses, per trobar passes sòlides dins un món cada vegada més líquid.

Tanco etapes obrint finestres que fa temps vaig deixar enrere, moments que no es repetiran, sentiments que probablement no tornaran, però els trens que veus avançar són els que no s'agafen, i un científic diria que la probabilitat que torni a passar és d'una entre un milió, tirant pel baix. Així doncs, tot i la distància, el dolor i una certesa insegura que no sabria definir, que em diu que tot plegat és massa diferent per tornar a ser igual, vull jugar a viure el present, altra vegada, amb massa llunes noves, uns ulls on no m'atreveixo a mirar més enllà per no perdre'm-hi i moltes platges per recórrer.

Suposo que la vida no és res més que això. Caminar, no deixar d'avançar, sentir, somniar, desitjar, lluitar, trobar, refer, desfer, aprendre aprendre i aprendre, retrobar, i conèixer. Llocs, cares, sons, grans cors, millors persones, fer el boig i cada vegada menys, però sense perdre l'essència, ni els somriures.

Fer que les arrugues esdevinguin experiències i coses per explicar, no penedir-te de les teves decisions, agafar les coses quan les tens a l'abast, i anar-les a buscar quan no. Tenyir-se o no les canes, tapar-se o no les entrades, això no importa quan l'essència perdura.

Ser capaç de dir el que fa tant temps volies dir, de plorar quan ho necessites, de demanar ajuda, de saber-te dèbil i massa imperfecte, de conèixe't encara que sigui amb un manual d'instruccions, de saber què és el que està fallant, de trobar-te davant ser i dir No, o tornem-ho a intentar, ser capaç.




Saber-te i saber que tot i la vida, vius.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Torno a estar a casa, sola no, amb la Nina, un gat que fa quinze anys que m’acompanya. Plora, juga, disfruta del menjar i curioseja la casa quan arribem. Igual que jo. Li agrada mirar per la finestra. Qui sap si s’imagina, com faig jo, la vida de la gent que passa per sota, més enlllà del seu pas.


Potser només es fixa en els sons, els colors.

S’amaga dins de l’armari del menjador. La porta ha quedat una mica oberta i em mira des de dins, com escric en aquest petit (qui ho hagués dit, als 90!) ordinador on les meves mans es veuen tan grans.

Escolto Amaral, he trobat un disc entre una pila abandonada, i l’he posat, per primera vegada a la meva vida. M’agraden les lletres.

Un dia en una discoteca que freqüentava em van dir que m’hi assemblava, a l’Amaral. Potser pel serrell, o perquè en aquella época duia el cabell llarg i negre.

A la gent li agrada el meu cabell. Fi, molt suau i moderadament abundant. A mi més aviat em porta problemes, se m’enreda moltíssim. En canvi, el que si m’agrada són les pestanyes. Dónen una forma als ulls que aconsegueixen que podem parlar sense utilitzar els mots. I això és fantàstic. S’ajunta a això l’expressió de les celles i altra musculatura de la cara, com l’orbicular dels ulls, o els elevadors nasals. Però quan volem, quan ens hi esforçem a vegades i altres encara que nosaltres ens hi resistim, la mirada parla per nosaltres.

I sense pestanyes és més compllicat, no ens enganyem.

Doncs tornant al tema, estic “sola” a casa de nou. Una casa feta de pedres medievals o postmedievals i encimentades amb sorra de la platja més propera. Abans les coses es feien diferents... Aquest poble és ple de cases fetes de la mateixa manera. No tothom té diners per tirar-ho tot a terra i fer-ho de nou.

Penso en el quadre que tinc davant, amb la mà d'energia positiva que es va desfer en forma de pintura quan es va fer. I agraeixo el regal més enllà de les paraules que pugui expressar...

Adonar-te que no ets

L’única persona

A l’univers

Que prepara la clau

Del pany que vingui

Molt abans d’arribar

Per si s’ha de fugir d’alguna cosa.



Ni l’única

Que entén el silenci

Vàlid i hàbil

Comunicador



Perquè tu tampoc

Tens un pànic inconfessable

A trobar-te, de sobte, amb tu mateixa

I havert-hi d’enfrontar



Perquè no sóc

L’única persona

Que no recorda

Tantes coses

Del passat

Ni els anys

Ni amb qui

Tansols petits detalls

Invisibles als ulls

De la resta.



Perquè atemptem

A la mirada inexpressiva.

Deixarla sense al•lè.

Capaç de seduïr la seducció

Cremar el foc

I donar llum al negre

Capaç de ser tu

I que sigui un jo

Sense deixar de ser nosaltres

Capaç de plorar

Un matí de juny

Després de la tempesta.

Capaç de fer,

sense deixar mai de ser.

Sometent els ritmes

A la nostra tornada

Sotmetent els minuts

A cadascun dels seixanta segons.

Escrivint melodies de somriures

Rimant arrels quadrades

Pintant llunes desbordades.



Perquè el teu traç

Esdevé la llum entre ones

Quasi inapreciables

seduïnt les nits

entre llunes plenes.

Deures fets?

Canviant Holanda per Marroc, altra vegada. Però enguany des d'una altra visió, des del canvi, des del Ramadà, des de la companyia curiosa, des de dins.
Desfer principis per tornar-los a fer, després de tres mesos sense estrés, sense cotxes, sense complicacions, sense res més que moments, instants, petits detalls, moments de reflexió, de solitud, de companyia, de feina, de no fer res, d'escoltar bona música, de retrobaments, tancaments d'etapes i molts començaments.

Tenir un cel al damunt que no te l'acabes, estels que no es poden ni comptar, el mar, sobretot el soroll de les onades quan tanques els ulls.

Visitar pobles propers i alhora tan llunyans, recórrer els mercats d'arreu, aprendre nous plats per cuinar, nous límits personals, altres que es fan inacabables, tot i ser límits.

Suquet de peix, rissotto, marisc, amanides, tatin de pera i poma, brie arrebossat, foie, salmó, magret d'ànec amb pinya, kebabs, pa amb tomata i bisbalenc.

Sortir a la terrassa i mirar les gavarres, i no sentir res. Durant molta estona. res de res.

Llegir molt, una mica per feina i la resta per plaer. Històries d'assassinats en convents de l'antiga Barcelona, móns grocs, extranys que vénen d'altres vides, Martí i Pol, Morrie, i el punt diari, secció concerts i festes.

No cobertura, no internet, no televisió, no telèfon.

Desconexió
Reflexió
Canvis importants
Retrobament
Tornada

dilluns, 15 de febrer del 2010

Llista; pendents

Postgrau de miofascial,

un viatge a Holanda,

una assignatura i el projecte final,

oblidar o recordar sense amargor,

tornar a ballar,

seguir jugant a vèncer la vida somrient,

Irlanda,

un altre màster,

trobar-te,

una feina igual de bona,

però més a prop dels meus,

desfer i refer els pensaments,

fins arribar a la coherència que els regeix,

no oblidar-me mai dels bons moments,

i no recordar massa vegades els dolents,

no oblidar-me de...

no oblidar-me...

no oblidar...

no obli...
 
 
 
 

Neurones

La dificultat d'escriure

quatre versos mal trobats

recau, bàsicament,

en la capacitat de les neurones

per conjugar.