Converses infinites

Costa acceptar que la complicitat, la confiança, els somriures s'han acabat.
Que aquella primera abraçada que tantes altres ens en va portar s'han acabat.
Que la integritat que pensava que existia s'ha esmicolat com els vidres d'un cotxe en un accident a les 6 de la matinada.
Les hores, els dies, les nits i les copes que acompanyaven converses infinites i teories no gaire desproporcionades han quedat dins un calaix en unes escombraries dels nostres cervells.

No és fàcil conèixer i saber de nous camins que no imaginava.
Tampoc seguir sense pensar-te.
Deixar de buscar-te.
Compartir espais sense compartir-nos.


No és fàcil, però és necessari. Oblidar amb els dies els somriures, les mirades i els tactes.
Rememorar la realitat perquè no sigui tan dolorós.
Recordar qui ets, ets el que fas. Fas el que vols.
I alegrar-te per tot el que et passa, tantes coses bones. Tenir la sort de no estar perdent el temps amb algú a qui el temps no li passa.
Temps guanyat, doncs
batalla ferida, però guanyada.

11.11.11