Torno a estar a casa, sola no, amb la Nina, un gat que fa quinze anys que m’acompanya. Plora, juga, disfruta del menjar i curioseja la casa quan arribem. Igual que jo. Li agrada mirar per la finestra. Qui sap si s’imagina, com faig jo, la vida de la gent que passa per sota, més enlllà del seu pas.
Potser només es fixa en els sons, els colors.
S’amaga dins de l’armari del menjador. La porta ha quedat una mica oberta i em mira des de dins, com escric en aquest petit (qui ho hagués dit, als 90!) ordinador on les meves mans es veuen tan grans.
Escolto Amaral, he trobat un disc entre una pila abandonada, i l’he posat, per primera vegada a la meva vida. M’agraden les lletres.
Un dia en una discoteca que freqüentava em van dir que m’hi assemblava, a l’Amaral. Potser pel serrell, o perquè en aquella época duia el cabell llarg i negre.
A la gent li agrada el meu cabell. Fi, molt suau i moderadament abundant. A mi més aviat em porta problemes, se m’enreda moltíssim. En canvi, el que si m’agrada són les pestanyes. Dónen una forma als ulls que aconsegueixen que podem parlar sense utilitzar els mots. I això és fantàstic. S’ajunta a això l’expressió de les celles i altra musculatura de la cara, com l’orbicular dels ulls, o els elevadors nasals. Però quan volem, quan ens hi esforçem a vegades i altres encara que nosaltres ens hi resistim, la mirada parla per nosaltres.
I sense pestanyes és més compllicat, no ens enganyem.
Doncs tornant al tema, estic “sola” a casa de nou. Una casa feta de pedres medievals o postmedievals i encimentades amb sorra de la platja més propera. Abans les coses es feien diferents... Aquest poble és ple de cases fetes de la mateixa manera. No tothom té diners per tirar-ho tot a terra i fer-ho de nou.
Penso en el quadre que tinc davant, amb la mà d'energia positiva que es va desfer en forma de pintura quan es va fer. I agraeixo el regal més enllà de les paraules que pugui expressar...
Adonar-te que no ets
L’única persona
A l’univers
Que prepara la clau
Del pany que vingui
Molt abans d’arribar
Per si s’ha de fugir d’alguna cosa.
Ni l’única
Que entén el silenci
Vàlid i hàbil
Comunicador
Perquè tu tampoc
Tens un pànic inconfessable
A trobar-te, de sobte, amb tu mateixa
I havert-hi d’enfrontar
Perquè no sóc
L’única persona
Que no recorda
Tantes coses
Del passat
Ni els anys
Ni amb qui
Tansols petits detalls
Invisibles als ulls
De la resta.
Perquè atemptem
A la mirada inexpressiva.
Deixarla sense al•lè.
Capaç de seduïr la seducció
Cremar el foc
I donar llum al negre
Capaç de ser tu
I que sigui un jo
Sense deixar de ser nosaltres
Capaç de plorar
Un matí de juny
Després de la tempesta.
Capaç de fer,
sense deixar mai de ser.
Sometent els ritmes
A la nostra tornada
Sotmetent els minuts
A cadascun dels seixanta segons.
Escrivint melodies de somriures
Rimant arrels quadrades
Pintant llunes desbordades.
Perquè el teu traç
Esdevé la llum entre ones
Quasi inapreciables
seduïnt les nits
entre llunes plenes.
