He comès molts errors, uns m'han aportat conseqüències boníssimes, altres m'han servit per valorar el que vaig perdre, per no tornar-hi, per caminar més segura, saber què vull, com s'han o no s'han de fer les coses, per trobar passes sòlides dins un món cada vegada més líquid.

Tanco etapes obrint finestres que fa temps vaig deixar enrere, moments que no es repetiran, sentiments que probablement no tornaran, però els trens que veus avançar són els que no s'agafen, i un científic diria que la probabilitat que torni a passar és d'una entre un milió, tirant pel baix. Així doncs, tot i la distància, el dolor i una certesa insegura que no sabria definir, que em diu que tot plegat és massa diferent per tornar a ser igual, vull jugar a viure el present, altra vegada, amb massa llunes noves, uns ulls on no m'atreveixo a mirar més enllà per no perdre'm-hi i moltes platges per recórrer.

Suposo que la vida no és res més que això. Caminar, no deixar d'avançar, sentir, somniar, desitjar, lluitar, trobar, refer, desfer, aprendre aprendre i aprendre, retrobar, i conèixer. Llocs, cares, sons, grans cors, millors persones, fer el boig i cada vegada menys, però sense perdre l'essència, ni els somriures.

Fer que les arrugues esdevinguin experiències i coses per explicar, no penedir-te de les teves decisions, agafar les coses quan les tens a l'abast, i anar-les a buscar quan no. Tenyir-se o no les canes, tapar-se o no les entrades, això no importa quan l'essència perdura.

Ser capaç de dir el que fa tant temps volies dir, de plorar quan ho necessites, de demanar ajuda, de saber-te dèbil i massa imperfecte, de conèixe't encara que sigui amb un manual d'instruccions, de saber què és el que està fallant, de trobar-te davant ser i dir No, o tornem-ho a intentar, ser capaç.

Saber-te i saber que tot i la vida, vius.